dimarts, 30 de juny de 2015

La sortida de Grècia, el fracàs d'Europa

Durant les últimes hores no surten més que informacions sobre Grècia. Vaja, és impossible veure un Telenotícies, escoltar la ràdio i/o llegir un diari sense que aquest singular país del sud d'Europa sigui tema de portada. I no és per menys. S'especula que Grècia podria sortir de l'Eurozona si no paga el rescat que li demanen la UE, l'FMI i el BCE, situació que ha portat al país al ''corralito''. Per saber si els seus ciutadans estan d'acord, Tsipras ha decidit fer un referèndum per al proper 5 de juliol a on els grecs han de decidir si estan d'acord amb les condicions que imposa ''la Troika'' sobre el rescat. Si guanya el no sortirà reforçat. En canvi, si guanya el sí, quedarà deslegitimat per tot el queda en evidència davant dels seus.

Avui venç el termini per pagar el rescat, i és sabut per tots que Grècia no té els calés que li reclamen. Vaja, que ni els té ni els tindrà a curt i mitjà termini. Ara Brussel·les amenaça a Atenes amb sortir i de l'euro, i colla a Tsipras a fer campanya pel sí per reprendre les negociacions. El bressol de la democràcia veu com l'Europa dels bancs i les grans fortunes vol expulsar-los de l'euro i tornar al dragma. El que és el mateix, empobrir encara més un país devastat pels estraus que ha deixat la crisi. El que no entenen les borses i els banquers és l'Europa de les persones. L'Europa formada pels ciutadans. No entenen els seus sentiments, els seus problemes, les seves preocupacions, ... Ells només saben de números.

Tot i que només representi l'1% del PIB total de la UE, la sortida de Grècia de l'euro no pot interpretar-se de cap altre forma que un fracàs majúscul. Fracàs perquè s'han prioritzat els interessos econòmics als de les persones i perquè no s'ha pogut trobar una solució definitiva per acabar amb la greu situació econòmica. I compte, perquè això pot tenir efecte dòmino. Ara és el torn de Grècia, però qui vindrà desprès? Itàlia? Portugal? Espanya? Això pinta a que la UE acabarà desintegrant-se com el bloc soviètic de l'Europa de l'est arran de la caiguda del mur de Berlín. Primer serem el bloc del sud, i després el del nord.

diumenge, 28 de juny de 2015

No siguis gallina, sigues potablava!

Ja està. Els Castellers del Prat ja som colla de ple dret. Els nervis que hi havien al principi van transformar-se en un oceà d'alegria i satisfacció. I es que un bateig casteller no passa cada dia, i menys de la forma que ho vam fer. Vam aconseguir descarregar els 3 castells que tant havíem assajat; el 4d6, el 3d6 i el 3d6a. I au, ja duem la nostra camisa pota-blava! Ahir les coses van sortir perfectes. Tota la plaça era una pinya i molts ciutadans van ajudar-nos a realitzar aquell somni. Evidentment, també ens van ajudar els Castellers de Cornellà i els Laietans de Gramenet, els nostres padrins i els que ens van convidar fora del Prat per primer cop.

Ahir fou una jornada calorosa i la nova camisa ens feia suar en excés, però això no ens llevava l'il·lusió que representa estrenar-la. El somriure d'orella a orella era present a tots els membres de la colla, sense cap mena d'excepció, com tota la gent que ens ajudava. Els Castellers de Cornellà també van completar una bona diada, descarregant un 4d7, un 3d7 i un 4d6a. Pitjor els hi van anar les coses als Laietans de Gramenet. Van intentar els 3 cops aixecar el 3d6, però en cap dels casos van aconseguir que l'enxaneta aixequés l'aleta. Cal destacar, però, que van acabar l'actuació amb 3 pilars de 3 amb baixos amb alguna discapacitat. Un fet que els honora.

Quan recordo la vibrant jornada d'ahir no puc estar-me de fer una ullada cap enrere, i recordar tots els moments viscuts. Els assajos, la presència a actes de la ciutat, la primera sortida sortida a Santa Coloma de Gramenet, la sortida a Viladecans, etc... Al final, la feina ben feta té la seva recompensa.

Ara tenim camisa i tenim plaça, però això no hauria sigut possible sense els músics, els tècnics, tots els membres de la colla i, sobretot, una cap de colla amb una santa paciència i una devoció entregada amb la causa. Què més podem demanar? Doncs salut, força, alegria i que l'any vinent seguim treballar per, com diu un amic meu, convertir aquesta colla en la primera de nou de la comarca. I de ben segur que, amb força, equilibri, valor i seny algun dia ho aconseguirem.


divendres, 26 de juny de 2015

Sóc aldeà, i orgullós de ser-ho!

El canvi polític ha arribat (per fi) al País Valencià. Ahir es van acabar 20 anys de màfia i mal govern. Ara, també vam descobrir que l'anti-catalanisme i el ''blaverisme'' que ha caracteritzat al PP durant tots aquells anys no mor, sinó que s'ha reencarnat a Ciudadanos (com s'anomenen fora de Catalunya). Carolina Punset va il·luminar-nos a tots ahir a les Corts valencianes demostrant-nos que els que apostem per l'immersió lingüística és un error perquè parlar català ''és de poble''. Sí, així de taxativa va ser la filla d'aquell senyor que anunciava pa de motlle als anuncis de la tele, amb un accent d'''Albasete'' que tirava cap enrere.

La senyora Punset pronuncià un discurs farcit d'odi contra els catalanoparlants dient-nos que som de poble, i que vivim encara amb l'UHF i anem amb carro per anar als llocs. En canvi, parlar el castellà és ser cosmopolita perquè t'ajuda a trobar feina. Fixa't tu si t'és útil el castellà per trobar feina que et serveix igual que el català per trobar feina a Alemanya, França, Itàlia, Suècia i Finlàndia. És a dir, per a res. Aquesta constant que ha tingut l'espanyolisme en erradicar les altres llengües oficials de l'estat, igual de legítimes que ''la lengua del imperio''.

Ella va denunciar que el nacionalisme és excloent; amb una clara referència a Catalunya, i que el nacionalisme moderat no existeix. Doncs ella ahir a fer una classe magistral per demostrar-ho. A més a més, en una cambra de representació ciutadana. Ah! I va basar la majoria del seu discurs en Catalunya. Molt bé, es presenta al País Valencià i no parla res més que de Catalunya. Et felicito fill!

Els catalans ja fa temps que coneixem quin peu calcen Albert Rivera i els seus deixebles. Ara, amb l'acostament del 27-S i les eleccions generals el seu anti-catalanisme creixerà encara més i més, perquè és una fórmula que ven molt bé a Espanya. I vull dir una cosa, visc a la ciutat però sóc de poble, i ben orgullós de ser-ho! Que consti que aquesta senyora no sap el que és ''viure a l'aldea''. Potser canviava d'opinió i tot.


             

dimarts, 23 de juny de 2015

Un Mas més cofoi


Ahir a la nit vam poder seguir, a través de TV3 i Catalunya Ràdio, l'última entrevista institucional al President de la Generalitat abans de les eleccions del 27-S. D'entrada, el duet Terribas-Mas ja prometia. I, efectivament, va prometre i molt. Era una entrevista amb molts temes a tractar: El trencament de CIU, el nou govern, ''la llista del president'', etc... L'entrevista es dividí en dos blocs; el primer dedicat a l'actualitat sobiranista, i el segon dedicat a la realitat del país (atur, pobresa, deute, ...) La posada en escena era el Palau de la Generalitat, que sempre posa un to més solemne a aquest tipus d'entrevistes.

El que vull destacar és la cara d'en Mas. Des del trencament de CIU al president se'l veu més content. Més animat. Més distès. Més cofoi. Vaja, tant cofoi que sembla que s'hagi tret un pes de sobre. Aquella cara tant seriosa que sempre fa el president sembla que ha anat esborrant-se per donar pas a un somriure tímid. Ara, la Mònica no va estar-se per romanços i va treure tota l'artilleria que tenia. No va estar-se de preguntar al President per les pensions i el deute. És més, si se'm permet, diré que els talons d'agulla ja serien una indirecta de que no seria una entrevista fàcil ni un missatge al cap de l'executiu.

També vull destacar el seu desig de liderar una llista unitària amb les entitats per al 27-S. Ja sé que s'ha trencat CIU i això li ha fet guanyar un pèl de credibilitat independentista. Ara bé, això no treu que les sigles de CDC estiguin tacades per la corrupció, les retallades i el desgast de més de 40 anys.
A més, 3 mesos és poc temps per confeccionar una llista de país (o com li vulguin dir) amb les principals entitats sobiranistes. No sé si aquest projecte tirarà endavant. A més l'entenc, perquè és millor presentar-se amb aquesta llista que no pas amb la de CDC, perquè la patacada podria ser monumental.

Aquests dies vèiem en Mas molt cofoi i relaxat. El veurem així la nit del 27-S, després de conèixer els resultats electorals? Juguin senyors, les travesses estan obertes.


Si ahir no vau veure l'entrevista, aquí la podeu recuperar. Per cert, la van seguir 678.000 espectadors de mitjana amb un 22,1% de quota de pantalla, esdevenint el programa més vist d'ahir dilluns a Catalunya.

         

divendres, 19 de juny de 2015

CIU, punt i final

Ha trigat, però ja ha arribat. CIU s'ha trencat. Després de 37 anys de matrimoni de conveniència, la federació nacionalista ja és cosa del passat. La pregunta d'Unió ha sigut el detonant que ha posat fi a una relació que, des de l'inici del procés, no tenia cap mena de sentit. El tàndem Mas-Duran estava ple de bonys degut a les patacades que s'ha fotut d'ençà el 2012 fins als nostres dies. Des de CDC asseguren que ells volen trencar la federació per apostar per un full de ruta independentista, i a UDC diuen que no volen trencar la federació i asseguraran l'estavilitat al govern, però han retirat els seus consellers: Joana Ortega, vicepresidenta; Ramon Espadaler, conseller d'Interior i Josep Maria Pelegrí, conseller d'Agricultura, Ramaderia i Pesca.

Ja fa molt de temps que jugava les travesses a favor de la ruptura, perquè aquest no tenia cap sentit des de es van ajuntar CDC i UDC en una mateixa coalició. I més es va accentuar el sense sentit a l'inici del procés. Des de l'any 1978 es veia d'una hora lluny que allò, tard o d'hora, acabaria malament. Ara, durant l'etapa autonomista, CIU fou una marca que vengué molt i molt bé. Així que el cotxe que conduïa Pujol anava endavant posant-li pegats a les rodes quan punxava. I au, anar fent com si res. Quan Duran i Lleida va aconseguir la direcció d'UDC la corda es va tensar encara més però, possiblement, l'inici d'aquest desenllaç fou la succecció de l'expresident. Duran es presentava com a candidat a substituïr Pujol, fins i tot va entrar al govern, i li va caure com una patada als collons que triés a Mas com a succesor. Després vingué la ''travesia del desert'', i els partits varen estar un pèl més units, fins al 2012. Amb el procés, Mas decideix apostar per un full de ruta independentista, mentre Duran prefereix tirar per la 3a via. I així fins al divorci.

Malgrat CDC justifiqui la ruptura amb l'excusa del seu full de ruta, seguirà sent un partit autonomista, com a molt sobiranista, però no independentista. Ara bé, ningú dubta que Mas ha decidit trencar ara la federació perquè podrà potenciar millor ''la llista del president'', sense haver de carregar el mort de Duran i els seus deliris independentistes. Ara el panorama català perdrà, possiblement, el partit que representa al catalanisme moderat. Un partit sobredimensionat que, si es presenta en solitari, passarà a tenir una presència residual. No cal dubtar que aquest és el major servei de CIU al país: la seva defunció. Descanseu en pau Puta i Ramoneta.

dimecres, 10 de juny de 2015

L'exemple que no hem de seguir

Aquest article l'escric pensant en aquelles persones que es dediquen a això del periodisme i a totes aquelles que volem ser-ho en el futur. Aquesta setmana coneixíem un cas que no ha deixat (o no pot deixar) indiferent a ningú. S'han filtrat unes gravacions de la directora d'informatius de RTVCM i presentadora del telenotícies de les 14:00h, Victoria Vigón, a on mostrava un tracte vexatori als treballadors d'infomatius de la casa. ''Et juro que el mato'', ''aquest paio és subnormal'' o ''aquesta noia és una 'farragosa''' són algunes de les perles que deixa anar aquesta ''senyora'' i que els treballadors de RTVCM han enregistrat.

És evident que, a vegades, els teus companys poden fer coses que et treguin de polleguera perquè no estan bé o no estan com a tu t'agradaria, però, és necessari fer tota aquesta cridòria i insultar d'aquesta  als companys? Això ho ensenyen a la facultat de periodisme? A més, aquesta noia, que fa cara de ''pijota'', què dirien els seus pares si la veiessin així? Aquesta dona ja tenia poca credibilitat com a periodista. Ara l'ha perdut del tot, però a més queda demostrat que, a més de periodista mediocre, també és una persona mediocre.

No sé si ella ho recorda, però hauria de saber que treballa en una empresa PÚBLICA, és a dir, que aquesta senyora té un sou que surt dels impostos dels ciutadans, en aquest cas, dels castellano-manxecs. Seria igual de greu si això és produís en una empresa privada, però el greuge s'accentua quan l'empresa és de titularitat pública.

Arran d'això, proposa que a les facultats de periodisme és fes una assignatura anomenada ''que no s'ha de fer quan un és periodisme'', a on s'ensenyin aquests àudios i s'ensenyin peces manipulades de forma descontrolada, de qualsevol mitjà. Persones com Victoria Vigón (I Alfonso Rojo, Francisco Marhuenda, Ángel Expósito, Ernesto Saéz de Buruaga, ...) fan que, cada vegada més, molta gent perdi la fe en el periodisme. Sort que els hi queden quatre dies al poder.


Aquí podeu sentir algunes de les ''simpaties'' de la senyora Vigón cap als seus companys. Demolidor.