dimarts, 1 de desembre de 2015

Ens veiem al març

Amics i amigues, comenceu a preparar les paperetes de les llistes electorals que vàreu agafar el 27-S, aquella jornada històrica i irrepetible, perquè tot apunta que l'haurem de repetir. Sí, suspeneu els plans que teníeu planejats pel 20 de març perquè aquell dia haurem de tornar a votar. Les converses entre Junts pel Sí i la CUP estan encallades, enquistades i sense previsió de millora. Després de l'assemblea que els cupaires van tenir a Manresa va caure un nou gerro d'aigua freda, perquè van tornar a dir no a la investidura de Mas, després de votar en contra als dos debats d'investidura del Parlament. Diu la dita que a la tercera va la vençuda. Doncs no, a la tercera tampoc.

A hores d'ara i amb el panorama actual, el més honest és tornar a les urnes. Jo hi estic totalment en contra, ja que els independentistes podrien patir un retrocés a favor dels partits unionistes, que veurien incrementats els seus percentatges arran del vot de càstig, cosa que seria perjudicial per a tothom, però, a hores d'ara, sembla que no hi ha cap altre sortida d'aquest carreró estret i fosc en el què ens trobem. Amb tot això, però, cal dir que la CUP segueixen sent els únics coherents amb el seu programa. Van dir per activa i per passiva que no investirien Mas i ho estan complint amb escreix.

Però la transcendència històrica del moment hauria de deixar de banda programes electorals, tant des de Junts pel Sí com des de la CUP. M'he mostrat sempre contrari a la investidura de Mas per tot el passat que arrossega la seva figura política, i em sorprèn que a les files de Junts pel Sí segueixin tancats en banda sense moure cap mena de fitxa. Llavors, si Junts pel Sí manté que el seu candidat és Mas i la CUP es nega a investir-lo, per què seguim negociant? La CUP ha arribat a acceptar un govern a on Mas hi sigui present, però Junts pel Sí no proposa cap candidat,

Igualment, però, l'infantilisme d'aquestes formacions fan trontollar aquella unitat independentista que tan pregonen i que, com sempre ha passat al llarg de la història, no existeix. L'independentisme segueix dividit i les disputes partidistes segueixen dominant el terreny d'aquells que tenen l'aval del 48% dels que el 27 de setembre van votar independència. La situació ens omple de tristesa.

Els catalans hem hagut d'esperar 300 anys per veure un bri de reivindicació nacional. Sembla que, com estan les coses, haurem d'esperar 300 anys més per viure un altre moment com aquest i, qui sap si els catalans del moment actuen igual que els d'ara. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada