dimarts, 31 de maig de 2016

Desconnexió sense pressupostos

Les diferències entre Junts pel Sí i la CUP sobre els pressupostos tensa, encara més, les relacions entre aquestes dues formacions. Cada dia tenim un seguit de declaracions de líders de Convergència acusant els cupaires d'''irresponsables'', mentre Esquerra intenta millorar la relació entre aquest parell, mentres en Junqueras negocia els pressupostos amb l'Anna Gabriel.

Això no ha sigut motiu, però, per impedir que avui es registrés al Parlament la llei de Seguretat Social catalana, coneguda popularment com la primera llei de desconnexió. Una llei, a més, que s'ha fet pensant en regatejar el Tribunal Constitucional i evitar que sigui suspesa, el mateix dia en què el tribunal adment un recurs del govern espanyol per suspendre cautelarment la llei de pobresa energètica

No em deixa de sobtar que, enmig de l'enrenou que tenim pels pressupostos, les dues formacions independentistes que sumen majoria a la cambra es posin d'acord per tirar endavant les lleis de desconnexió. Sobretot m'ha sorprès la CUP, que no ha valorat malament aquesta iniciativa, tenint en compte que es vol crear una nova institució autonòmica. 

És important aquest pas perquè ens permet seguir caminant cap a la República que volem, però tant de bo aquesta entesa que hem vist avui sigui també present per aprovar els comptes del govern, els més socials de la història, amb més d'un 70% destinat a aquestes partides. Ningú pot dubtar que la presència d'ERC a l'executiu ha facilitat aquest fet.

Esperem que el no de la CUP acabi reconvertint-se en un sí (tot i que sigui crític) i que, en cas de mantenir el no, que no torni a posar en risc la majoria de la cambra.

dijous, 26 de maig de 2016

Tensió en defensa del banc

Tots encara recordem les imatges dels aldarulls que hi hagué al barri de Sants el 2014 pel desallotjament de Can Vies. Barricades, contenidors i unitats mòbils de TV3 cremats i cremada, ferits pels Mossos, furgonetes dels antiabalots amunt i avall pel C/Sants, ...

Després d'un parèntesi de calma durant dos anys, aquelles escenes, en menor mesura, tornen a assetjar la capital catalana.  Aquest cop no és a Sants, si no al barri de Gràcia. 

Dilluns passat, els Mossos van estar-s'hi 10 hores per desallotjar el Banc Expropiat, un centre social del barri ocupat l'any 2011 que abans havia sigut seu d'una oficina de Caixa Tarragona i, posteriorment, Catalunya Caixa. Són uns quants els veïns que es manifesten contraris al desallotjament, ja que no feien cap malt als veïns. D'altres, en canvi, es mostren més estrictes i volen que marxin. No seré jo qui jutgi les activitats del centre, però tampoc deurien ser tant terribles quan l'ajuntament de Xavier Trias els hi pagava el lloguer, uns 60.000 euros anuals.

Deixem, però, aquest debat i comentem els fets que han succeït al carrer aquestes darreres nits. A través de les xarxes s'han convocat manifestacions per demanar que s'aturi el desallotjament. Manifestacions, d'antuvi, pacífiques, però que sempre compten amb 4 que volen muntar sarau i acaben embolicant la troca de forma espectacular.

Un còctel de gent ferida, contenidors i cotxes cremats i un operatiu policial polèmic dels Mossos és el més destacat d'aquests dies. Les imatges de persones ferides i cotxes cremats són una constant amb la qual hem d'acabar. No té sentit destrossar mobilari urbà, tenint en compte que després l'haurem de pagar, i tampoc cal llençar projectils de fuam als pisos als veïns que contemplen perplexos l'espectacle.

No m'hi he mostrat mai partidari d'ocupar edificis per diversió, només per casos de necessitat extrema (com seria un desnonament), però comptant que, segons alguns veïns, feien un bon servei i l'ajuntament els hi pagava el lloguer, no entenc ara les presses per desallotjar l'edifici. El que s'hauria de fer és arribar a un consens i decidir el futur de l'equipament entre tots. Seria una solució per acabar amb la tensió d'aquests dies. Només els graciencs ho poden decidir. 


I cal també fer esmena a la cobertura informativa d'aquests dies. Sempre que hi ha incidents d'aquest tipus, s'acusa les televisions de cobrir de forma eviaixada els fets. Fins i tot, acusen TV3 de manipulació per haver fet servir imatges de Can Vies enlloc de les Gràcia a Els Matins. Des de la pública asseguren que fou un error. Podria ser que es barregessin les imatges al control de continuïtat, però té força pinta d'haver-hi interessos partidistes al darrere. Les coses, però, tampoc passen per acusar-la de ser la televisió de Convergència. De ben segur que no hi apareixerien veus favorables al Banc expropiat en aquest fictici canal.

També, però, hem de deixar treballar als periodistes. La societat catalana té dret a tenir informació de fets que poden ocórrer. També, però, hem d'aconseguir que aquesta informació sigui objectiva i veraç. I potser no caldria que els periodistes de TVC i 8TV duguessin armilla i casc per fer les connexions en directe si informessin seguint aquests paràmetres. Si no hi haguessin tantes mans pel mig...

           

dimarts, 24 de maig de 2016

Què en queda de l'esperit europeu?

Crèiem haver-les vist de tots colors sobre la pèssima gestió de la Unió Europea de la crisi dels refugiats. Després de les paraules de Juncker al Parlament europeu dient que Europa acolliria 160.000 refugiats i el pacte UE-Turquia, era difícil espifiar-la encara més. Però mai hi ha un topall en aquesta vida. 

Aquest matí hem vist com la policia grega ha començat el desallotjament del camp de refugiats d'Idomeni. Sabeu qui ha sigut els primers en abandonar el camp? Els periodistes. No els interessa que puguin explicar les misèries europees a la resta del món i els propis europeus.

Sense resistència, i de forma pacífica, els refugiats han començat a abandonar el camp pujant als autocars que no els duran al somni europeu, sino a un altre camp que els farà romandre en les mateixes condicions insofribles que tenien a Idomeni.

La més gran de les misèries és que Europa no ha sabut trobar cap altre desllorigador a aquesta situació que tancar les fronteres amb pany, clau i filat i enviar tots els refugiats a Turquia, que no és precisament el país amb les millors condicions per acollir aquestes persones que fugen de la guerra, diguem-ne.

I és per això que convido a tothom a la mateixa reflexió: Què en queda dels valors europeus? Què en queda de la fraternitat? I de la cooperació? I de la defensa dels drets humans? Què en queda d'aquell projecte que va voler unir Europa després de la II Guerra Mundial? Què en queda de l'esperit de Shenguen? No en queda res. La història d'aquell èxit s'ha capgirat com un mitjó i veiem, amb moltíssima resignació, com es tanquen les portes físiques a aquells que fugen de la misèria, mentre s'obren les portes metafòriques perquè les multinacionals tinguin el poder en aquestes contrades, i els neonazis cada cop tenen més adeptes. Si en Shuman aixequés el cap...

Article relacionat: L'Europa de la vergonya

diumenge, 22 de maig de 2016

Super Enredada

Sempre arriba el moment en aquesta vida en què toca reinventar-se, oblidar els tics del passat i fer front a nous projectes de cara al futur, amb cares noves i disposades a deixar-s'hi tota la pell.

Aquesta era la intenció del Superdissabte convergent d'ahir. Els militants i simpatitzants de la formació estaven cridats a decidir cap a on anava el partit (refundació o començar de zero) i el cap de llista a les eleccions del 26-J: Francesc Homs o Sílvia Requena

La qüestió plantejada és força complexa, ja que CDC, malgrat els casos de corrupció, la poca credibilitat independentista i les últimes devallades electorals, és una marca consolidada dins de l'espectre polític català i coneguda arreu de l'Estat. A més, hi ha el risc de què les cares conegudes segueixin tenint molt de poder dintre de la formació.

Espero que entenguin que aquest humil servidor no entengui el savoir faire dels convergents. Com pot ser la militància voti de forma massiva per la construcció d'un nou subjecte polític que representi els millors valors de Convergència i, en canvi, votin a favor de tornar a tenir Francesc Homs com a cap de llista les eleccions del proper 26 de juny? Quan es parla de nou partit, entenc que vol dir fer-ne un de nou amb cares noves, no amb els de sempre.

El més greu de tot, però, és que Francesc Homs va aconseguir el 77,6% dels vots, mentre Sílvia Requena va haver de conforma-se amb un 20,2%. Tot i tenir una ideologia força allunyada del partit, considerava (i encara considero) que Sílvia Requena suposava obrir una finestra per fer que entri una mica d'aire net al sí d'un partit que, en paraules d'un militant de les JNC, és el Servei d'Ocupació de Catalunya.

Passaran els anys i seguiré sense entendre el per què d'això. De ben segur, el fet que Homs hagués quedat imputat dijous pel 9-N haurà creat entre els convergents una apatia cap a l'exconseller. Però Homs és l'aparell del partit, forma part del grup de persones que sempre han viscut de les sigles, és a dir, que no se'ls hi coneix ni ofici ni benefici. Bé, també cal dir que Homs és el secretari d'Estratègia de CDC, és a dir, el que marca la línia política del partit, i tothom coneix que els covergents segueixen una línia ascendent en el nombre de votants cada cop que ens convoquen a les urnes. Si el que vol la militància és perdre les eleccions i quedar per darrere d'En Comú Podem i ERC, han triat la millor opció. 

dijous, 19 de maig de 2016

De Lleida al cel

Catalunya és plena de momuments preciosos i farcits d'història i art. Ningú pot dubtar de la magestuositat de la Sagrada Família, de la grandesa de la catedral de Girona, de les impresionants pintures ruprestes d'El Cogul, de l'imperial Tarraco, el Monestir de Poblet, Montserrat, Santes Creus, el romànic de la Vall de Boí, ... El fet que tota la nostra geografia ofereixi aquest ampli ventall d'història i art fa molt difícil haver-ne d'escollir un que representi a tot el país.

Això és del tot impossible, perquè tothom sempre intenta escombrar cap a casa seva. Tot i que sempre passarà aquest fet, els catalans ens hem posat majoritàriament d'acord per escollir el millor monument del nostre país: La Seu Vella de Lleida.

Segurament que molta gent pensarà que exagero amb aquestes paraules, i potser és cert, però no puc estar-me de dir que la Seu Vella és la nostra Tour Eiffel. És un goig arribar a Catalunya per l'A-2 i veure-la presidint de forma imperial la Plana de Ponent. Quelcom que visita Lleida por comprovar que es veu des de qualsevol lloc de la ciutat. I si parlem de l'interior, també podem quedar bocabadats i fascinats en veure una catedral romànica amb les cobertes gòtiques

També, cal dir-ho, que és destacable el paper que ha tingut la Seu Vella al llarg de la història. No hem d'oblidar que fou el lloc on va ser coronat Jaume I, l'etapa en què fou La Suda i quan fou una caserna militar. És inqüestionable la seva contribució històrica, no només a Lleida, sinó a Catalunya,

Espero, també, que el fet de que el millor monument de Catalunya sigui lleidatà apugi l'autoestima dels ciutadans d'aquesta terra. Hem de deixar l'estigma: A Lleida mai s'hi fa res i no tenim res de res. Mentides com cavanes de volta. Aquest cap de setmana, per exemple, se celebra l'Aplec del Caragol, cita obligada per tots aquells que ens encanta menjar aquests animalons. Si voleu més recomanacions, us recomano que segui Lo sinyó Postu, un expert en màrqueting lleidatà. Quedareu ben convençuts, si encara no ho esteu, que Lleida és una gran terra amb una gran gent. Siquere tingués més reconeixement. Visca la Seu Vella i les Terres de Ponent!

dimecres, 18 de maig de 2016

Temor a un demòcrata

La polèmica política de la setmana ens porta al Parlament de Catalunya. S'ha creat una gran expectació i un fort rebombori arran de la visita d'Arnaldo Otegi a la cambra catalana. Els de sempre, és a dir, PP i C's, no només s'han mostrat reticents a aquesta visita, sinó que resten incrèduls davant l'entrevista que ha mantingut l'etarra amb Carme Forcadell.

Sempre he volgut conèixer quina hauria sigut la reacció d'aquestes formacions si Nelson Mandela hagués visitat el nostre Parlament. Ell també va romandre un temps a la presó acusat de terrorista. Els del PP i C's s'hi haurien oposat i haguessin organitzat una reunió amb els representants de les víctimes? Segurament que no, perquè Mandela no era el tipus de terrorista que a ells els hi dóna vots i vots.

Que consti que mai hem trobaran al bàndol d'aquells que defensen l'activisme reivindicatiu a través de les armes, perquè no fa altre cosa que empitjorar les coses i allunyar encara més els objectius que s'hi volen aconseguir. Però ja ho ha dit el propi Otegi aquest matí a Catalunya Ràdio: L'Estat no vol que acabi la violència d'ETA. I, desgraciadament, és tant trist com cert.

Els partits espanyols han obtingut milions de vots gràcies a la presència d'ETA, aprofintant-se d'una cosa tant miserable com el fet d'anar a les televisions a explicar el dolor i el patiment de les víctimes, creant així una onada de rebuig encara més forta a la violència. O ja ningú recorda la cèlebre cita Hay dos líneas de investigación, pero todas apuntan claramente a la banda terrorista ETA del senyor Acebes? Però per què ningú esmenta la quantitat de vegades que s'han reunit el PP i el PSOE amb la banda? Per què ningú en parla d'això? Està clar que no interessa.

El senyor Otegi és un pres polític de l'Estat espanyol per voler desarticular ETA, i els hi segueix fent molta nosa. El que els hi feia servei era ETA, no el seu enterrador.

dimarts, 10 de maig de 2016

El preu de la llibertat

Per tots és sabut que en aquesta vida no hi ha res que caigui del cel, tot té un preu. I els qui ho saben prou bé són els Mossos acusats d'assassinar l'empresari Juan Andrés Benítez, l'octubre del 2013 al Raval de Barcelona.

Aquella nit, fins a 6 agents de la policia catalana van intentar immobilitzar aquest empresari sevillà, a base de puntades i violència. El resultat va acabar sent la mort del subjecte. I algú pensarà: Ja no ho podien espifiar més. Doncs erra. Els Mossos no van tenir cap més ocurrència que netejar la sang del lloc dels fets i demanar les imatges que els veïns havien enregistrat.

El judici va començar i va acabar ahir. A última hora, totes les parts van pactar que els agents implicats tenien l'obligació de fer cursos de formació, la prohibició de patrullar a Ciutat Vella, canvis al protocol de detenció i 150.000 euros a la família. Ni presó ni expulsió del cos. El que sigui per evitar donar més magnitud mediàtica a un cas ja morbós de per sí.

Aquesta sentència, al meu parer, és una vergonya. Primer perquè anul·la la possibilitat de realitzar un judici, que és la forma més objectiva i verídica de conèixer la veritat. I segon perquè aquests agents seguiran formant part dels Mossos d'Esquadra, malgrat haver comès un crim d'assassinat.

Ja fa molt de temps que vaig dient que cal fer neteja de forma urgent dins la policia catalana. Catalunya mereix i necessita una policia integral capaç de cobrir tots els racons de la nostra geografia. Per fer-ho, necessitem els millors professionals, amb disciplina. No pot ser que tothom qui vulgui pugui ser Mossos d'Esquadra. No tothom pot tenir una arma sota la seva tutela.

Són forces les polèmiques que envolten els Mossos d'Esquadra. La més actual, el Cas Quintana, està en judici, però també hi ha, per exemple, el cas 4F (amb el documental Ciutat Morta), ... Al meu parer, el preu que han de pagar els Mossos condemnats és baix, però és completament irrisori si ho comparem amb el preu que hagué de pagar Juan Andrés Benítez.

Article relacionat: Els Mossos, cos de seguretat o repressió?

diumenge, 8 de maig de 2016

125 anys de música i catalanitat

Aquesta tarda comencen els actes de commemoració del 125è aniversari de l'Orfeó Català, un grup coral que ha esdevingut capdavanter dins del panorama musical català i un referent musical i patriòtic a Catalunya durant el segle XX i l'actualitat.

Aquella aventura, començada per Lluís Millet i Amadeu Vives, ha acabat esdevenint un autèntic símbol del nostre país. Allà per on passa, mai deixa indiferent aquells que tenen l'oportunitat d'escoltar-lo. Una institució cultural de prestigi premiada en moltes ocasions.

Un Orfeó que té la sort de tenir una seu com el Palau de la Música (malgrat el saquejador Fèlix Millet), que fa possible gaudir de la bona música en un marc incomparable, com és aquell fantàstic edifici modernista al vell mig de la ciutat de Barcelona.

Sóc una persona que no acostuma a anar al Palau a escoltar l'Orfeó per qüestions logístiques i econòmiques, però cada 26 de desembre ens reunim tota la família davant el televisor per veure el tradicional i indispensable concert de Sant Esteve. I quan arriba el Cant de la Senyera...

125 anys donen per moltes experiències viscudes. Moments de joia i de misèria. alts i baixos, però sempre amb la bona música a les partitures i Catalunya al cor. Per molts anys!

dijous, 5 de maig de 2016

Censura tapada amb tecnicismes

Sembla que la llibertat d'expressió no és quelcom ben vist a l'Estat Espanyol. Aquest matí, a les 10:00h, els navarresos han deixat de rebre per TDT el senyal d'Euskal Telebista (ETB), la televisió pública basca. Una televisió que arribava per 1r cop a les contrades forals el 1986 i que, des d'aquell moment, no ha fet més que rebre impediments per propiciar l'emissió en un territori on s'ha arrelat força.

El fet que ha empès al Ministeri d'Indústria a prendre aquesta decisió per la situació d'il·legalitat en què emetia, i que l'antic govern d'UPN va denunciar tot just abans de deixar el poder, sense comunicar-ho a l'executiu de Barkos.

I algú pensarà: I què hi fot un català, que mai ha vist ETB excepte quan va a Euskadi, parlant del tancament de les seves emissions a Navarra? Doncs per la senzilla raó que nosaltres també hem passat per la mateixa situació. El que viuen avui els navarresos amb ETB és el mateix que vam viure nosaltres el 2012 amb IB3, els valencians el 2011 amb tota la TVC, el 2013 amb RTVV i el 2014 amb Catalunya Ràdio; i el que van viure els balears el 2015 amb el Super3/33 i el 3/24. Qui ha oblidat les imatges de ciutadans impedint que la Guàrdia Civil tanqués TV3 a Alacant? I les manifestacions per rebre Televisió de Catalunya el 2011? Deliberats atacs contra la llibertat d'expressió encoberts de raons tècniques que cauen a trossos, perquè les hem desmuntat una pila de vegades.

No entraré a valorar ni l'audiència ni la qualitat d'ETB, ni a Euskadi ni a Navarra, perquè no en sóc espectador. Només diré que la pluralitat consisteix en tenir el màxim d'opcions possibles al teu abast, sigui quina sigui, per contrastar al màxim l'opinió de tots els sectors. Perquè suposo que, en una societat democràtica, el fet que es tanquin mitjans públics és un fet totalitari i antidemocràtic, oi?

Aquest 30 minuts és del 2011 i l'escenari és el tancament de TVC al País Valencià. Tot i així, sereveix perfectament.

dimecres, 4 de maig de 2016

Consumació d'un fracàs

El fet de repetir les eleccions espanyoles era un fet més o menys clar des de la nit electoral del 20-D. La complexa configuració del Congrés deixava en evidència que els partits polítics havien de preparar-se per a una cultura del pacte inexistent a la política espanyola d'antuvi fins als nostres dies. I així ha acabat la cosa.

Sóc d'aquells catalans que crec que nosaltres tampoc en som el millor exemple, perquè les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP van ser molt feixugues i molta gent va quedar cremada. Tot i això, que ens convertia en riota als quatre cantons de les Espanyes, a Catalunya hem pogut configurar un govern de majoria independentista que funciona a ple rendiment, mentre a Madrid repetiran eleccions.

El vencedor d'aquest periple de quatre mesos és, sens dubte, Mariano Rajoy. El president en funcions i candidat del PP ha allargat com un xiclet el seu immobilisme fins a extrems mai vistos abans. Això li ha permès que els altres 3 grans candidats (Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i Albert Rivera) hagin negociat de forma desesperada per treure Rajoy de la Moncloa mentre es clavaven ganivets entre ells. Deixa entreveure, a més, un fet de que és impossible un govern on hi hagi PSOE, Podemos i C's. 

Mentre els socialistes negociaven amb Podemos, Sánchez va cometre un evident error d'estratègia: Pactar amb Ciutadans. Els vots d'Albert Rivera eren clarament insuficients per passar la investidura, fet que el portà a fracassar totes dues votacions, amb només 130 escons favorables a la seva investidura. 

A partir d'aquí ha sigut completament impossible acordar absolutament res, i no s'ha fet res més que deixar córrer el rellotge. Al meu parer, els partits polítics haurien de canviar els seus caps de llista, que ha quedat demostrat que no saben negociar ni arribar a acords. Esperem, doncs, que la repetició dels comicis ajudi a aclarir aquest atzucac que fa que Espanya no tingui govern des de fa 4 mesos.