dijous, 28 de juliol de 2016

Via Lliure cap a la República

Després de mesos en què semblava que el procés descarrilava, avui el Parlament ha fet un cop de puny a la taula. En una de les sessions més tenses d'aquesta legislatura, la cambra ha aprovat les conclusions de la comissió d'estudi del Procés Constituent, malgrat l'avís del Tribunal Constitucional respecte la il·legalitat que podria cometre la cambra.

Un debat tens, amb recriminacions constants entre els partits unionistes i independentistes. L'escenificació de la divisió del Parlament, però, s'ha produït a l'hora de votar. El PP i Ciutadans han decidit abandonar l'hemicicle, mentre que el PSC no hi ha participat. Catalunya Sí que es Pot hi ha votat en contra. Amb els vots favorables de Junts pel Sí i la CUP, el procés tira endavant.

Encara que hi hagi partits que no vulguin veure-ho, els catalans vam ser força explícits amb el que vam votar el passat 27 de setembre: Inici del procés de desconnexió amb l'estat espanyol i proclamació de la República Catalana. Crec que és prou clar, oi?

Un procés, a més, que queda reforçat pel cas omís que hi han fet els partits que, o bé han abandonat la cambra, o bé no hi han participat a la votació. Ajuden encara més a seguir el camí amb més fermesa.

I respecte les amenaces de què això és il·legal, des de quan obeïr el mandat dels ciutadans expressat lliurement a les urnes és una il·legalitat? El més trist, però, és que a aquest relat s'hi sumi Catalunya Sí que es Pot, que han oblidat que ells éren els que més insistien en la creació d'un procés constituent al nostre país. Sembla que volen seguir subordinats a un marc espanyol que menysté per complet l'opinió dels catalans. És clar, qui vol fundar la República Catalana, podent esperar fins al 2020 (i vés a saber si passarà) perquè es produeixi el canvi a Espanya?

I el govern espanyol, com no podria ser d'altre manera, ja ha enviat aquesta votació al TC. És igual el que hi diguin perquè, com he dit un fotimer de cops, nosaltres seguirem caminant amb fermesa cap a la República.


Avís: La fotografia del Parlament de Catalunya que acompanya aquest article és del Diari ARA

dilluns, 18 de juliol de 2016

80 anys de ferida oberta

Sovint, nosaltres mateixos som protagonistes de disputes, baralles i enfrontaments amb persones properes. Arribem al punt, però, en què ho deixem estar perquè no té sentit seguir amb aquella disputa i la deixem caure en el perdó i l'oblir, reduïnt-la a una simple anècdota per explicar d'aquí uns anys.

Hi ha ferides, però, que sempre queden obertes i mai aconseguim deixar-hi una cicratiu que serveixi per explicar el mal que vàrem patir. L'exemple més clar és l'efemèride que avui, amb tristesa, dolor i recança, recordem: El cop d'estat de 1936 per acabar amb el govern legítim de la República i l'inici de la Guerra Civil.

Avui fa 80 anys, un grapat de militars va decidir enderrocar un règim democràtic, escollit pel poble en àmplia majoria. Mai van acceptar que Espanya pogués tenir un govern democràtic, republicà i d'esquerres. Ells, els feixistes, van preferir aliar-se amb règims que no toleràven la llibertat i perseguien els seus detractors (com l'Alemanya nazi i l'Itàlia feixista) abans que un govern que respectés la voluntat dels ciutadans.

Després d'allò, la repressió contra els derrotats i l'exili. Milers de persones van creuar els Pirineus cap amunt, deixant la seva pàtria i la seva gent, fugint d'un grapat de gent que els esperava amb una metralladora. N'hi ha que van tenir sort fugint. D'altres, menys afortunats, van acabar a la presó però van seguir amb vida i, molts d'altres, directament, van ser afusellats.

I, 80 anys després, aquella gran ferida oberta per uns militars colpistes encara no s'ha tancat, i sembla que la cosa trigarà molts anys. No ens hem recuperat d'aquella ferida perquè, després del cop d'estat i la guerra, vingué una dictadura feixista de 40 anys de durada, que marginà més encara els del bàndol derrotat. Perquè encara hi ha un pilot de fosses comunes per obrir, perquè encara no s'han jutjat ni condemnat els crims del franquisme, perquè l'estat actual encara funciona com si en Franco fos viu.

4 dècades no ha sigut temps suficient per oblidar aquella desfeta, i crec que no l'oblidarem. Fou una desfeta massa important per tots nosaltres. Mai oblidarem com els nostres avis van patir la persecussió per com pensaven i, sobretot, perquè no volien viure en un país fosc, que és el que vingué després.

El patiment de Catalunya ha sigut molt dur i difícil de pair. I, fins i tot, encara patim la persecussió a la llengua, hereva del resultat d'aquell fatídic cop. Malgrat tot, com l'au Fènix, hem de réneixer de les nostres cendres i, després de 40 anys de repressió, la llengua i la cultura catalanes encara existeixen. Ara, volem aspirar a molt més. Com digué Pere Quart a les seves Corrandes d'exili: Una esperança desfeta, una recança infinita. I una pàtria tant petita que la somio completa.

diumenge, 17 de juliol de 2016

Fracàs del cop d'estat. Victòria de la democràcia?

La nit i matinada del 15 i 16 de juliol no serà fàcilment oblidada pels turcs i les turques. La nit en la que un grup de militars decidí pendre el poder per les armes, i enderrocar un govern, mal que ens pesi, triat pels ciutadans d'aquell país.

Fou un cop al més pur estil del segle passat. Ja no té sentit ocupar la seu de la televisió pública per aturar la informació. La gent disposa de múltiples recursos per accedir a allò que vol saber amb gran inmediatesa, així com tampoc és gaire útil treure els tancs a les carreteres. La gent ha perdut la por, i bona prova és que hi puguins als tancs com si res.

L'objectiu d'aquest cop d'estat era el d'enderrocar el govern d'Erdogan, un govern votat per la majoria absoluta dels electors turcs. I partint amb aquesta premisa, era força evident que, tard o d'hora, fracassaria. I, evidentment, el cop va resultar un fracàs. Després de 6 hores de control militar, el Primer ministre turc anuncia el fracàs del cop i Erdogan anuncia una forta repressió cap als instigadors de l'acció.

No és el primer cop que passa un fet d'aquestes característiques a Turquia. D'ençà el 1960 hi ha hagut 5 cops d'estat, cosa que incita a creure que hi ha massa inestabilitat en un país tant estratègic. tenint en compte que és un pont crucial entre Europa i Àsia.

És cert que la gent ha sortit al carrer per defensar l'ordre constitucional i un govern democràticament escollit per ells, però hi tinc reticències a l'hora de creure que és una victòria de la democràcia turca. Erdogan ha sigut triat pel poble, cert, però un president que prohibeix les xarxes socials i ataca indiscriminadament el poble kurd no és gaire demòcrata, diguem-ne.

Un president que intervé la redacció d'un diari que no li és amic no és pot considerar garant dels valors democràtics. La pregunta que em faig és: Millor això que un govern militar? Potser sí, però jo no hi sé trobar les diferències entre un govern militar i l'actual govern d'Erdogan.

El balanç és molt negatiu: Més de 200 morts i 1.154 ferits. El govern ja ha anunciat una purga a l'exèrcit i els magistrats.



La fotografia que acompanya aquest article és del Diari ARA, i el vídeo és la crònica del Telenotícies de Televisió de Catalunya.

diumenge, 10 de juliol de 2016

La mutació de Convergència

Després d'un feixuc cap de setmana de votacions, un grapat de persones han decidit posar punt i final a Convergència Democràtica de Catalunya. Aquell partit que Jordi Pujol fundà de forma clandestina a Montserrat aquell llunyà 1974, el que fou el pal de paller del país, ha passat a la història. Els nombrosos escàndols que assetjaven la formació la van deixar tocada de mort i els seus antics militants avui ho han certificat.

Igual que de la sang del drac que matà Sant Jordi sortí una bella rosa, de la mort de CDC n'ha sortit una nova formació política, amb nou nom, cares noves i quedant-se amb el millor de l'antic partit, però deixant de banda els tics del passat, aquells que van matar l'antic partit.

Congrés iniciat amb força controvèrsia. Els noms presentats divendres al vespre (Més Catalunya i Catalans convergents) no van agradar gens als militants, que van acabar escridassant en Jordi Cuminal, cap de campanya de DiL el 20-D i de CDC el 26-J. Al matí de dissabte, ja hi havia una comissió pensant nous noms, una mica més digeribles que les dues primeres opcions.

Dissabte, més polèmica. Saltava la notícia de què la nova CDC apostava per termes com república i independència, però deixant de banda la DUI. Sembla que no va agradar a diversos militants, i en poca estona ja teniem una rectificació.

I avui era el dia D, el dia en què tot torna a començar. Els noms presentats a votació eren: Junts per Catalunya, Partit Demòcrata Català i Partit Nacional Català. Noms destacats de la formació, com Josep Rull, Santi Vila i Ferran Bel apostaven per la 2a opció, tot i que Artur Mas i Carles Puigdemont preferien la 3a. He de dir, però, que jo també m'hagués decantat per la 2a, ja que Partit Nacional sembla que denomini l'únic partit existent al país (cosa que, afortunadament, no passa) i té una retirada al francès ultradretà Front Nacional de Marine Le Pen.

A les 11:45h, bomba informativa: La majoria d'assistents al congrés voten a favor del Partit Demòcrata Català. Convergència, ja enterrada, donava pas al nou PDC, que portarà alguns litigis amb Demòcrates de Catalunya, els independentistes escindits d'Unió Democràtica.

Des de les antípodes ideològiques, celebro la creació d'aquest nou partit i li desitjo encerts (tot i que dubto que l'arribi a votar). Ara bé, considero que, més que una refundació/recreació, és una mutació de la CDC de tota la vida. Encara és molt d'hora per fer aquestes afirmacions, però no vulguis esperar molts canvis d'un partit que tindrà a la direcció a Artur Mas i Neus Munté. Aquest procés m'ha recordat, més que la creació d'un nou partit, al canvi d'Alianza Popular a Partido Popular a Espanya i el de l'UMP a Les Repúblicains a França. Nom i eslògan nou, però mateixes cares i mateixes polítiques.

50 anys de tradició mediterrània

El nostre és un país de tradicions arrelades. Un dels principis de la nostra sang mediterrània, que fa que ens agradi la festa al carrer, a la fresca, amb bona companyia.

Els qui ho saben prou bé són els de Calella de Palafugell. Des de fa 50 anys, aquesta població del Baix Empordà acull la ja tradicional Cantada d'Havaneres de la vila, la més important i popular de Catalunya.

Grups com Port-Bo, Peix Fregit, Bergantí, entre d'altres, converteixen cada any la plaça del Port Bo de Calella en l'epicentre mundial de les havaneres, oferint-nos grans temes musicals d'aquest gènere i sempre finalitzant amb dos clàssics: La bella Lola i El meu avi. 

Les havaneres han esdevingut un símbol (més) d'aquest petit país nostres que és Catalunya. Aquest cant a la mediterrània, originari de Cuba, ha sabut adaptar-se perfectament i l'hem col·locat en una de les nostres insígnies d'identitat. És una demostració d'allò que som, una societat oberta a la gresca i a la disbauxa, a la vida trepitjant carrer i gaudint d'allò que ens agrada amb els nostres. 

dijous, 7 de juliol de 2016

Destrucció del patrimomi local

El Prat és un poble relativament nou. Fins a finals del segle XVII no existia, cosa que fa que no tinguem restes de l'Imperi Romà, ni ermites romàniques, ni catedrals gòtiques. Ara bé, això no és sinònim de no tenir patrimoni.

Un dels símbols més representatius de la vila és el centre Artesà, un teatre i un bar que han esdevingut un dels símbols pratencs per excel·lència i un punt de trobada per a moltes generacions de la nostra ciutat.

Edifici modernista edificat l'any 1919, fou un teatre de referència per tot tipus d'espectacles i esdeveniments. L'any 1988, l'Ajuntament passà a ser-ne el propietari i, des d'aquell any, el teatre roman tancat amb pany i clau.

Ara, l'Ajuntament va decidir presentar un seguit de projectes per veure què s'havia de fer amb el teatre, si fer-hi una rehabilitació o fer-ne un de nou, radicalment nou. Cal dir, també, que bona part del jurat que va triar el projecte eren membres del consistori municipal.

Sense participació ni consens, va guanyar el projecte Històries, que pretén enderrocar l'actual teatre i aixecar-ne un que sigui radicalment nou, sense consens ni participació veïnal, de forma completament unilateral. Qui es creu la ciutadania per decidir sobre el futur d'un patrimoni del poble?

Però un dels majors despropòsits de tot aquest merder el trobem en la hipocresia dels regidors de l'equip de govern. En una entrevista al Periòdic Delta, el regidor de cultura, David Vicioso, declarà que en cap moment s'havia platenjat això com un procés de participació, i la regidora d'Urbanisme, Alba Bou, declarà al Telenotícies de TV3 que s'han consensuat els usos amb les entitats locals i s'ha fet el procés de participació (vegeu crònica). És la viva imatge del despostime il·lustrat, ja que en cap moment s'ha consensuat res amb ningú, ni tant sols amb els veïns afectats!


I encara quedava la cirereta del pastís. El ple del juliol tractà aquest afer a l'última moció, i van quedar retratats. Gràcies als vots contraris d'ICV-EUiA i PSC (equip de govern), PP i Se Puede (que va acusar la plataforma de politització), els vots favorables d'ERC, CDC, Guanyem i dos regidors no adscrits i l'abstenció de C's, l'Artesà anirà avall.

No podem permetre la xuleria amb la qual ICV s'ha mogut en aquest afer durant tot aquest temps. És inadmissible que s'enganyi als ciutadans d'aquesta manera tant barroera. No podem tolerar que el nostre patrimoni vagi avall per afavorir interessos urbanístics d'un arquitecte molt amic del govern municipal. Ni podem ni volem, i seguirem treballant per evitar que se segueixi destruïnt el patrimoni del Prat (de masies no en queda ni una) i ens ho canvïin per una ciutat artificial. És per això que cridem amb vehemència: No a l'enderroc! Salvem l'Artesà!

Podeu veure el debat de la moció a partir del minut 2:00:24

diumenge, 3 de juliol de 2016

Aniversari deslluït

El 27 de juny del 2015 és un dia molt important pels Castellers del Prat. Aquella fou la jornada en què vam deixar de vestir la camisa blanca de les colles castelleres en formació a lluïr la nostra camisa blau hostessa. Un  dia en què ho vam descarregar tot i la Plaça de la Vila va embogir amb les construccions pratenques.

Per commemorar el primer aniversari d'aquella efemèride, el 2 de juliol del 2016 va tenir lloc, al mateix escenari, la 2a diada dels Castellers del Prat, acompanyats pels Castellers de Barcelona (una de les colles padrines) i els Encantats de Begues. Ens hi vam presentar amb el següent programa: 3d6, 3d6 amb agulla, 4d6 i Pilar de 5. 

Teniem ganes del 4d6, que fa molts mesos que el treballem i aquesta temporada només l'hem descarregat al Cal Figarot (local d'assaig dels Castellers de Vilafranca); el 3d6 amb agulla, que la setmana passada vam suar de valent per descarregar-lo a Vilanova i el Pilar de 5, que el preparem des de l'agost de l'any passat.

Vam començar la 1a ronda amb el 3d6 amb agulla. El castell va pujar tranquil i còmode, amb una pinya més que compacta. Però quan l'enxaneta fa l'aleta del castell, problemes al pis de terços van fer innevitable la caiguda, deixant-ho en intent de 3d6 amb agulla.

A la 2a ronda, i seguint el programa previst, es va tirar un 3d6, un castell força dominat pels pratencs. No hi va haver cap tipus de dificultat, ni per la carregada ni per la descarregada. Un castell molt ben parat i d'allò més ben treballat.

La 3a ronda era l'hora per fer arribar un dels plats forts de la tarda: el 4d6. Va pujar de forma molt maca, i s'aguantava prou bé. Ara bé, els dosos van obrir-se una mica, cosa que va crear inseguretat al pis de terços, que van demanar la baixada amb l'acotxador col·locat.

Però encara quedava el més llaminer: el Pilar de 5. Era el primer cop que el portavem a plaça, i ens feia excessiva il·lusió descarregar-lo. Estava perfecte, però l'enxaneta, que havia caigut del 3d6 amb agulla, no ho va veure clar i va desestimar pujar. El Pilar quedà en intent desmuntat.

Hi vam dedicar moltes hores i un gran esforç, però les coses no van sortir com ens hagués agradat. Va ser una llàstima. Però bé, seguirem treballant per aconseguir completar tots els nostres objectius, deixar empremta a totes les places de Catalunya que visitem i passar-nos-ho bé fent castells. Un altre dia sortirà.