dilluns, 12 de setembre de 2016

El cor català mai s'atura

Encara dura la ressaca de la Diada d'ahir. Per cinquè cop consecutiu, els catalans varem omplir els carrers per reivindicar una premisa troncal per seguir sent catalans: La independència.

Amb un format diferent al d'altres anys, els carrers de Barcelona es van omplir de gent amb estelades i el punt que simbolitza que estem ''a punt'', però també es va fer als carrers de Tarragona, Lleida, Salt i Berga, en una manifestació desentralitzada pel territori. 

Amb una nodrida representació institucional (President de la Generalitat, Presidenta del Parlament, consellers del govern, alcadessa de Barcelona, ...) va quedar clara una cosa: Les institucions estan al costat del país i el país al costat de les institucions. Tot i l'assistència, ni Colau, ni Domènech ni Fachín s'hi van trobar gaire còmodes. Van tenir la gran oportunitat de comprovar in situ que la gent passa de referèndums impossibles i que el clam d'ahir era clar i directe: IN-INDE-INDEPENDÈNCIA.

Imitant el que va passar a la Via Catalana, el repic de les campanes de la Seu Vella de Lleida va marcar el punt de les 17:14h, l'hora trascendental de l'acte d'ahir. 

I, com cada any, ball de xifres. Segons les Guàrdies Urbanes de Barcelona, Tarragona, Lleida, Berga i Salt: 800.000 persones. Segons els organitzadors: 1.000.000. I segons SCC: 292.000. Com a consol, sempre ens quedarà l'assitència als actes de C's, PP i extrema dreta: 723.

És igual el ball de xifres. El que compta és que les ciutats on es van organitzar les manifestacions estaven plenes a vessar amb milers de persones vingudes d'arreu amb un sentiment comú (cadascú amb els seus matisos). Pocs països al món aconsegueixen reunïr tanta gent de forma seguida durant tants anys.

Tenim una majoria social i parlamentària suficient per culminar el procés, i ho volem fer aviat. Crec que he fet escoltar prou fort el nostre clam, per tant, reclamem una resposta tant clara com la nostra. És el mínim que podem desitjar. 

Ja per cloure aquest escrit, vull dir que ha estat un autèntic orgull poder formar part d'aquest èxit aclapador des del tram 39, a Barcelona. Igual que nosaltres som fills i néts de les grans manifestacions que es féren després del franquisme (mon pare assistí a la del 77) i ho recordem amb orgull, els nostres fills i néts recordaran amb orgull aquestes manifestacions i com es va proclamar una república amb una guerra bruta però sense la necessitat de les armes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada