dissabte, 16 de desembre de 2017

Ens hi juguem molt

Confesso que la convocatòria d'eleccions per part del govern espanyol em provocà una barreja peculiar. En aquell mateix moment, la rauxa s'apoderà de mi i considerà que no havíem de participar en aquestes eleccions, tenint en compte que són il·legítimes.

Poc després, i amb el seny recuperat, el canvi d'opinió fou consumat: Hi hem d'anar si no volem que l'Estat, jugant brut, destrueixi la nostra voluntat i comenci un període de repressió policial, judicial i política. A la vida hi ha decisions que fan mal, i aquesta n'és una de les més clares.

Aquest 21-D va molt més enllà d'una simple convocatòria electoral. Hem de decidir si volem recuperar les institucions de govern democràticament escollides pels catalans i les catalanes, o volem seguir amb l'estat d'excepció del 155, que desentona el funcionament de la Generalitat i és utilitzat per emprar l'espoli cultural amb les obres de Sixena que es trobaven al Museu de Lleida.

La campanya és atípica, tenint en compte que tenim 4 presos polítics (3 dels quals van en llistes electorals) a les presons d'Estremera i Soto del Real, Madrid. Persones a qui se'ls impedeix fer campanya només per escoltar la veu del poble i organitzar les mobilitzacions pacífiques més massives d'aquest país. Un autèntic escàndol democràtic que a Europa ignoren.

No aprofitaré aquesta columna per demanar el vot a una formació concreta, per això ja tenen els espais gratuïts de propaganda, les entrevistes i els debats electorals. Només els demano que el dia 21 votin amb consciència. La tria és ben clara: O Democràcia o 155. 

Cal arrasar-los a les urnes. Si no, ells ens arrasaran el país. 

divendres, 1 de desembre de 2017

Per terra, aire, jutges i mitjans de comunicació


Ja fa un mes de l'aplicació del famós article 155 de la Constitució per part del govern espanyol per enterrar les institucions catalanes i humiliar, novament, el poble català. Ells parlen de normalitat, però la realitat és una ofensiva que va des d'empresonar mig govern a prendre'ns les obres de Sixena, passant pel control dels Mossos, mantenir els 10.000 piolíns i obligar els funcionaris a redactar els informes en castellà per poder ser llegits a Madrid. Tot molt normal, vaja.

Ara bé, l'ofensiva no només la juga el poder executiu. Com ja és habitual, el poder judicial i la Junta Electoral Central també s'hi sumen a la festa, prenent decisions tan racionals i democràtiques com prohibint la il·luminació de color groc o que els mitjans públics tinguin vetades expressions com President Puigdemont, consellers, presos polítics o govern a l'exili, entre d'altres. Sota la capa de la neutralitat s'amaga la més magre censura.

Però si hi ha hagut una pota molt determinant en aquesta creuada són, sens cap mena de dubte, els mitjans de comunicació amb seu a Madrid (i també alguns amb seu a Barcelona). La vergonyosa campanya de desprestigi, manipulació i mentides engegada per programes com Espejo Público, El Programa de AR o diaris com El País hauria de ser estudiada a totes les facultats de periodisme europees.

El PP apunta els seus objectius (escola pública, Mossos i TV3), i els responsables d'aquests mitjans s'encarreguen de disparar, ja sigui amb mitges veritats o mentides flagrants. Per exemple, fa pocs dies llegíem a El Mundo un article detallant els invents del Major Trapero per impedir el referèndum il·legal de l'1-O. O l'Ana Rosa, mostrant declaracions de mossos que volen marxar a la Policia Nacional pel difícil clima de convivència sense especificar ben bé els problemes del cos.

L'escola catalana manipula, adoctrina i aborrega, amb un arsenal de professors formats i destinar a rentar el cervell als futurs votants independentistes. I pobre de tu com no pensis igual, perquè si no et perseguim. Així ho explicava Espejo Público, venent la universitat com un cau infernal d'independentistes amb militants de Societat Civil Catalana. Tot molt correcte, plural i transversal.

Però si hi ha algú que ha rebut de valent, per totes bandes, és la CCMA. Tota la premsa l'ha atonyinat amb mentides flagrants difícilment contrastables pels seus lectors. El País escrigué l'article titulat Una semana viendo sólo TV3, una vergonya periodística farcida per mentides per desacreditar la televisió pública. O els interrogatoris a Sanchis a Telecinco i Antena 3... Tot, absolutament TOT, val per vendre els mitjans públics com els responsables de l'independentisme, fins i tot inventant-se notícies.

La gent comença a veure la manera escabrosa d'aquests mitjans, per això cada dia menys gent hi confia. Mentre han decidit entregar-se al gabinet de comunicació, a Catalunya s'ensorren cada dia que passa. Cap cadena espanyola aconsegueix superar el 10% de quota de pantalla, les ràdios espanyoles segueixen estancades mentre les catalanes pugen com l'escuma i la difusió de diaris espanyols s'ensorra.

Només una dada: El País té a Catalunya 88.000 lectors, mentre el diari Segre en té 84.000. La diferència, que el primer es pot comprar arreu del país i el segon només a la demarcació de Lleida. Com deia aquell entrenador de futbol: No hace falta decir nada más. 

I per acabar, menció especial pel realitzador que va posar la música de l'exorcista mentre parlava Carles Puigdemont a Informe Semanal, un programa que fou referència i avui no és més que una trista còpia d'allò que mai més tornarà a ser.

diumenge, 12 de novembre de 2017

Marea blanca contra els presos polítics

Si el moviment independentista s'ha graduat en alguna cosa aquests anys ha sigut en movilitzacions. Hem fet una cadena humana, una V, hem confluït arreu del territori, hem invaït la Meridiana, el Passeig de Gràcia, ... Vaja, l'ANC i Òmnium mereixen la matrícula d'honor a les marxes més singulars d'Europa.

Pot semblar, doncs, que l'originalitat comença a anar a la baixa, però sempre ens equivoquem. Nova demostració dels independentistes al carrer, amb una de les imatges més impactants i singulars que recordo: El carrer Marina des de Passeig de Gràcia fins al mar convertit en una marea blanca per la llibertat dels consellers i els Jordis, provocant una fantàstica visió aèria . Aquest cop, a més, amb la llum del mòbil per no tacar el terra de cera i provocar severes afectacions al convuls trànsit barceloní.

La d'ahir no era una mani més. Aquest cop tenim mig govern a la presó i l'altre mig a l'exili, un 155 que ens aixafa cada dia més com a país i unes eleccions el 21 de desembre que no sabem com entomar ni què fer després de celebrar-les. Un autèntic atzucac difícil de resoldre que deixa en una situació veritablement complexa. 

Si em demostrat alguna cosa com a país, però, és que no ens rendirem. La situació és complicada i l'horitzó que se'ns albira no pronostica res fàcil i plaent, però el poble segueix dignament alçat contra la repressió i l'abús policial i judicial d'un estat en descomposició. Gent de Barcelona, Ponent, Girona, Camp de Tarragona, Terres de l'Ebre, Pirineu, Catalunya Central, ... Tants fins a 750.000 que, amb total civisme i sense violència, volem acabar amb aquesta situació vergonyosa.

Ens esperen setmanes i mesos difícils, però ara més que mai ens necessiten i ens necessitem. Només nosaltres, actuant com un roc, serem capaços de vèncer els adversaris que venen d'Almansa. Pels presos, pels exiliats, pels represaliats, país, per la gent. 

divendres, 3 de novembre de 2017

Li'n diuen democràcia i no ho és

Fa temps que tinc clar que no vivim ni en una democràcia ni en un estat de dret. Quin estat de dret és aquell que empresona un govern legítim, sorgit de les urnes, que s'ha limitat (amb alguns canvis) el programa polític amb el qual van guanyar democràticament unes eleccions lliures? Quina mena de país que triga 2 anys per citar a declarar Iñaki Urdangarín i dos dies per citar a declarar Oriol Junqueras?

La jutge Lamela els imputa delictes de sedició, rebel·lió i d'altres per escoltar la veu del poble. Quan hem vist algun membre del govern aixecar-se tumultuàriament contra res? És normal que ho vegin així, tenint en compte la informació esbiaixada dels mitjans espanyols, però en tots aquests anys de Diades i manifestacions multitudinàries MAI hi ha hagut un sol incident. Repeteixo, MAI. Imputar aquests delictes és un cas de terrible ignorància i irresponsabilitat.

I mentrestant, les cúpules del PP, C's i PSC ben contentes per l'acció dels jutges independents. Quina vergonya veure partits polítics contents de que companys de cambra vagin a la presó per defensar els seus ideals. Què li semblaria al senyor Miquel Iceta anar a la presó per defensar un referèndum per canviar la Constitució? Veure per creure.

El pitjor de tot plegat és que, des d'ahir, a les presons de Madrid tenim bones persones, que no han robat i només s'han compromès a tirar endavant el seu projecte polític, legitimat amb les urnes. Marits, mullers, germans, pares, mares, ... Allunyats de les seves famílies i casa seva, dispersos com si fossin terroristes.

I després de veure els responsables de fer les manifestacions pacífiques més multitudinàries d'aquest país i el seu govern a la presó, algú ens farà creure que Espanya (o Turquia, ja no sabem quin estat és) és una democràcia i un estat de dret? Ho sento, ja no podem seguir amb la bena als ulls. Com dèiem en un dels càntics més repetits aquests dies: Li'n diuen democràcia, i no ho és.

dissabte, 28 d’octubre de 2017

Adéu autonomia, hola República!

Ciutadans de Catalunya, ja la tenim aquí! Hem patit, ens hem desanimat, hem rigut i hem plorat, però aquesta macedònia de sentiments ha canviat momentàniament per donar pas a la felicitat absoluta. 

Sí, el Parlament de Catalunya ha declarat la República Catalana, després d'una votació secreta amb 70 vots a favor, 10 en contra, 2 en blanc, i l'absència dels diputats de Ciutadans, PSC i PP. Un debat curt però amb moments de tensió i retrets per part de l'oposició. Especialment estorat em va deixar el discurs de l'Eva Granados, portaveu del PSC, parlant de ruptura, divisió i com els independentistes hem injectat odi contra d'altres racons d'Espanya. Veure per creure.

Quan s'acostaven 2/4 de 4 de la tarda, Carme Forcadell feia oficial el resultat de la votació més esperada de la història del Parlament. Aplaudiments, eufòria i un esclat de plors d'al·legria. Semblava impossible, però ja és nostra! Escric el primer article d'aquest bloc a la República Catalana, estat sobirà, lliure i independent. Des d'ahir a la tarda, malgrat el DNI caducat, som ciutadans lliures de Catalunya. I Déu n'hi do quina festa a la Plaça Sant Jaume! L'emblemàtic indret que sempre queda reservat per les grans ocasions nacionals.

I des d'Espanya, el president del seu govern anunciava la liquidació de la Generalitat i la convocatòria d'eleccions a un territori que no forma part del seu estat. Seria com si Rajoy convoqués eleccions a Portugal: No tindria cap validesa. Ells parlen de recuperar l'ordre constitucional a través d'unes eleccions (aquestes sí) amb garanties. No va valer el 27-S? No va valer l'1-O? La ciutadania de Catalunya ha expressat en multitud d'ocasions el mateix, i Catalunya no es mereix unes eleccions per anar a pidolar a una paret. 

Però jo pregunto: De debò creuen que es poden fer unes eleccions en condicions normals amb presos polítics? Amb repressió policial? Amb 10.000 piolins als nostres ports, càmpings i hotels? No, ja no tenim temps de pactar nosequè amb nosequi. El pitjor també és creure la legitimitat que podrien tenir unes eleccions amb el 39% del cens i els partits independentistes fora d'òrbita. Això seria vinculant i efectiu? 

Ara, però, cal recordar que vindran temps difícils. La comunitat internacional trigarà a reconèixer la nova República (cosa que tampoc és cap novetat) i l'Estat Espanyol interferirà encara en els nostres afers, com els Mossos. Ahir el BOE ja va destituir el director de la policia i el Major Trapero. Caldrà estar a l'agüait i defensar la República al carrer. Ahir ja vam veure com els ultres agredien gent a Barcelona i rebentaven els estudis de Catalunya Ràdio. La nostra força pacífica els derrotarà.

Avui, però, acabem de passar la ressaca i aprofitem el que tenim! VISCA LA REPÚBLICA!


divendres, 27 d’octubre de 2017

Prou de marejar la perdiu

Em dirigeixo a vostè, senyor Puigdemont, com a cap de l'executiu català: Avui el Senal farà saltar pels aires l'autogovern de Catalunya. La majoria absoluta del PP amb el suport explícit del PSOE tombarà les nostres institucions, controlarà els Mossos i es quedaran amb TV3 i Catalunya Ràdio. Vaja, tornar a una situació semblant (molt allunyada, però amb alguna similitud) a la d'èpoques passades. Un insult i una humiliació al nostre poble.

Ahir va ser una jornada boja. Ens van fer anar de corcó amb l'anunci de declaracions, suspensió de declaracions, eleccions, no eleccions, Parlament, ... Amunt i avall, sense saber ben bé cap a on i amb quin motiu. El cor i el cap van acabar ben extenuats.

Entenc que vostè volgués mostrar la imatge amb la seva voluntat de diàleg, però és impossible negociar amb una paret. A banda, seria el pitjor cop de porra que podrien rebre aquelles persones que van ser ferides durant l'1-O, i ja ni en parlem dels Jordis. Com els explicaríem tot plegat? Qui tindria la valentia der fer-ho? Davant d'aquest escenari, cal actuar amb fermesa, vostè i el govern. Per això celebro la dimissió del conseller Vila, no és temps per dubtar després de tot el que s'ha fet.

Avui és l'última oportunitat que tenen per proclamar la República i, en cas de no fer-ho, la desafecció que crearà serà difícil de remuntar en els propers anys. El món ens mira, i no entén aquest joc de sí i no. Si avui no actuen, molta gent que ha lluitat aquests anys per la independència i també s'hi han deixat la pell, deixaran de fer-los confiança, entre ells aquest servidor. Sabem que vindran maldades, però reitero que ens té a nosaltres i al Parlament darrere. Per respecte, actuïn ja. 

diumenge, 22 d’octubre de 2017

Rajoy treu a passejar l'estaca

Podem afirmar, de forma oficial, que l'autonomia ha mort. El funest Consell de Ministres d'ahir dissabte, en un acte de pujada dels nivells de testosterona, va carregar-se la poca autonomia política que li quedava a Catalunya (l'econòmica fa anys que és morta i enterrada). Mariano Rajoy ahir ens va convertir en una colònia: President triat des de Madrid i un Parlament sense capacitat de decisió.

L'aplicació de l'article va acompanyada de la intervenció a les institucions més simbòliques de l'autogovern: Els Mossos d'Esquadra i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. A partir d'ara, els directors de TV3 i Catalunya Ràdio seran triats per la gràcia de la senyora Soraya Sáez de Santamaría, i el nou Major dels Mossos (a Trapero li queda mig Telenotícies, si arriba) durà tricorni. Tot això per restablir l'odre constitucional i públic a Catalunya. És la recuperació d'aquella estaca la qual semblava que ens n'havíem desfet amb la falsa Transició.

El senyor Rivera ja fa salivera amb l'aplicació del 155 i les seves mesures, però veritablement frustrant és que aquest pla compti, com ja vaig dir en l'anterior article, amb el suport dels socialistes. Aquells qui es reivindiquen de ser la veritable esquerra i que la solució és el diàleg, mentre recolzen i apuntalen aquells qui volen la crispació, la divisió i la destrucció de l'autogovern català.

El d'ahir suposa el pitjor atac a les nostres institucions. No només queden suspeses de facto, si no que ens ho disfressen amb un reemplaçament necessari perquè les coses no vagin a pitjor. Podria tractar-se de l'enèsima humiliació al poble català, però aquest servidor considera que la humiliació més humiliant de totes les humiliacions que es fan i es desfan.

Novament, Espanya envia un missatge als catalans: El vostre vot no serveix per res. Ho vam constatar amb l'Estatut i ens reafirmem cada cop que el TC suspèn una llei del Parlament de Catalunya. Ara ho vivim amb l'anunci del canvi del govern per uns funcionaris madrilenys sense cap control per part de la cambra catalana, només al Senat de la majoria absolutísima del PP cada dos mesos. O la convocatòria d'eleccions per part de Rajoy. Per què van servir les eleccions al Parlament? Per res. Si els vostres dirigents no ens agraden, ens els petem i fotem els que ens agradin. Si això no és actitud colonial, que baixi Déu nostre senyor i ens expliqui què coi és.

Arribats a aquest punt, als catalans només ens queda una sortida digne: La Declaració d'Independència. Si no ho fem ara, estem condemnats a patir una repressió total que lluitarà sense descans. Si aquesta setmana el Parlament no aixeca la suspensió de la DI les passarem putes.

El President Puigdemont, en el seu discurs d'ahir, ho va deixar entreveure, assegurant que debatrà al Parlament els efectes de l'aplicació del 155. El que cal, però és tenir-ho clar i actuar amb determinació. President, el poble ha rebut de valent (literalment) per defensar que es pogués fer el referèndum i ha sortit multitudinàriament al carrer contra la repressió policial, els presos polítics i a favor de l'autogovern. Ara és l'hora dels polítics. Vostès no han dubtat de la nostra capacitat d'actuar, i nosaltres no volem dubtar de la seva. El govern ens trobarà al carrer fent-li costat, però el temps passa i cal actuar ja.

Com deia Lluís Llach: Si estirem tots ella caurà, i molt de temps no pot durar. Segur que tomba, tomba, ben curcada deu ser ja. Si tu l'estires fort per aquí, i jo l'estiro fort per allà, segur que tomba, tomba tomba, i ens podrem alliberar!

divendres, 20 d’octubre de 2017

Gran coalició constitucional(ista)

L'aplicació del 155 avança a passes de gegant. Demà dissabte, un consell de ministres extraordinari aprovarà que el famós article entri en vigor a Catalunya, amb l'excusa de voler recuperar la normalitat, retornar l'odre i la legalitat, aplicant certes mesures.

Aquestes mesures semblen haver sigut pactades amb el PSOE. Sí, el PSOE dirigit per un Pedro Sánchez que sempre va assegurar oposar-s'hi a aquesta contundent mesura per posar punt i final al procés. El mateix que, just després de ser expulsat de la secretaria general, va assegurar que Catalunya és una nació. El mateix que va prometre escoltar i dialogar amb Catalunya. Sí, és la mateixa persona que aprova la repressió policial i recolza Rajoy en qualsevol mesura per impedir el referèndum i la independència. Després d'això, l'actual secretari general dels socialistes espanyols ha convertit en anècdota l'¡Apoyaré el Estatuto de Catalunya que apruebe el Parlamento de Catalunya! del Zapatero.  Novament, em sento enganyat (i és la vegada...) per un partit que es fa dir d'esquerres i que, en matèria nacional, es posa al mateix nivell que Cs.

I en què consisteixen les mesures que demà donarà per bones el Consell de ministres? Sembla que la intervenció dels Mossos d'Esquadra per restablir l'ordre, la intervenció de TV3 per acabar amb la propaganda nazi i la convocatòria d'eleccions al gener. Les dues grans forces polítiques de l'Estat consideren que només així es pot tornar a l'escenari de normalitat anterior al procés. Vagi d'avantsala que aquest humil servidor mai participarà en unes eleccions al Parlament de Catalunya que no siguin convocades per la màxima institució del país: El President de la Generalitat.  De no fer-se així es tractarà d'un bunyol del qual els catalans no n'hauríem de participar sota cap concepte. 

Les altres mesures són també destacables, però no deixen de tenir un rerefons simbòlic. La intervenció dels Mossos i TV3 és un desig anhelat per l'espanyolisme des de temps immemorables. Els irrita molt que Catalunya gaudeixi d'una televisió plural, diversa i líder d'audiència, i una policia que comença a actuar cada cop més com si fos la d'un estat, deixant absolutament de banda les forces de seguretat de l'Estat. I tot això mentre fan salivera somiant intervenir el Departament d'Ensenyament i acabar amb l'exitós model d'immersió lingüística.

Ells es pensen que així claudicarem i tornarem al peix al cove de sempre, però ja és irreversible canviar la mentalitat de tants catalans que anhelen la llibertat del seu país, i més encara després dels fets viscuts abans, durant i després de l'1 d'octubre. Per tant, torno a insistir al President Puigdemont que s'afanyi a proclamar la República abans que la repressió dins l'Estat espanyol ens ofegui a tots.

Demà no sabem què passarà. Només sabem que cada cop som més a prop de la nostra llibertat.

dimecres, 18 d’octubre de 2017

Turquia, capital Madrid

Durant anys, hem viscuts feliços pensant que vivíem en un estat de dret amb una democràcia sòlida, que havíem deixat enrere èpoques passades on la democràcia estava vetada a tots els nivells i defensar uns ideals polítics diferents era motiu de persecució, presó i exili.

Creiem que tot això ho havíem deixat enrere i només en parlaven els llibres d'història i els avis a la sobretaula dels dinars familiars. Lamentablement, ens han enganyat: Espanya no és una democràcia que toleri les opinions de tothom i persegueix aquell que no pensi com ell. Des de mitjans de comunicació als responsables de les manifestacions més pacífiques i nombroses que s'han vist a Europa els darrers anys. 

Des de dilluns al vespre, els presidents de l'ANC, Jordi Sànchez, i Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, no gaudeixen de llibertat. L'Audiència Nacional els hi ha privat un dret fonamental imputant un delicte de sedició, incitant la gent a fer aixecaments tumultuaris contra l'Estat i provocar una revolta, fent referència al fet que el 20 de setembre van pujar damunt un cotxe de la Guàrdia Civil ha cridar amb un megàfon. Sí, ho han llegit bé. Espanya s'ha convertit en la Turquia Occidental i Rajoy és l'Erdogan amic de Merkel, amb més cabell i un cos més musculat gràcies a caminar ràpid.

El que no han vist a l'Audiència (o no els ha interessat) són les paraules de Sànchez i Cuixart desconvocant la mobilització davant la Conselleria d'Economia i deixant als Mossos fer un cordó que deixés sortir els agents que portaven tot el dia escorcollant d'edifici de la Rambla Catalunya. Han volgut aparentar ceguera davant la realitat dels fets, esbiaixant completament la realitat, tot amb finalitats polítiques.

L'empresonament de Sànchez i Cuixart és un fet extremadament greu que ens dóna dos missatges: La democràcia ha exal·lat el seu últim alè a Espanya i un avís a navegants. Ahir ja vam veure com la Fiscalia demanava presó sense fiança pel Major Trapero, tot i que al final va quedar en llibertat amb càrrecs (retirada de passaport i romandre localitzable les 24h). Forma part de l'alt preu que els Mossos en general i ell en particular han de pagar per l'actuació dels atemptats de Barcelona i Cambrils.

I novament, massiva sortida al carrer. Milers de persones a Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona, Reus, Olot, La Seu d'Urgell, Vic, Les Borges Blanques, Sant Feliu de Llobregat, ... En protesta per lea desmesurada actuació. I, com sempre, de forma absolutament pacífica. 

Avui estem tocats, molt tocats. Vivim en un país de la UE amb presos polítics, i a Brussel·les segueixen sense dir ni mu, o relativitzant els fets. Els comissaris europeus segueixen parlant d'afer intern i personatges de discutida rellevància com l'exprimer ministre francès Manuel Valls (ara un simple diputat detestat per qualsevol partit al país veí) diu que les imatges no van impactar prou perquè no va haver-hi morts. El senyor Valls, d'origen català, encara no ha entès que això és un moviment pacífic. Ell hauria preferit que Sant Julià de Ramis hagués sigut una recreació de la Batalla de Texas. La frivolitat que tant caracteritza Espanya i Itàlia sembla tenir un públic fidel més enllà dels Pirineus.

Ara més que mai, el govern i el President tenen el suport de la gent per activar els mecanismes escaients i respectar el mandat de l'1-O. Quina mediació i/o negociació podem establir amb presos polítics a Soto del Real? Què hem d'esperar, que els següents siguin Trapero, Puigdemont i Junqueras? Les ofertes de diàleg no tindran cap resposta d'Espanya més enllà de més repressió i més piolins. Per respecte a la gent, i per respecte aquells qui han acabat a la presó per la llibertat d'aquest país, ara és l'hora segadors!

dimecres, 11 d’octubre de 2017

Encara no toca

El camí ha sigut molt llarg, però sembla que comencem a arribar a la desitjada destinació. Ahir, però, no tocava. El moment polític porta més d'un mes amb la tensió pels núvols, des del ple del Parlament del 6 i 7 de setembre, passant pels escorcolls a diaris per requisar paperetes,  la constant vulneració de drets civils a Catalunya, l'entrada de la Guàrdia Civil a la Generalitat i el fatídic 1 d'octubre, una jornada que difícilment oblidarem.

Aquell dia vam ser molts els que vam ocupar col·legis, protegir les urnes i les paperetes per poder fer un referèndum en condicions. La resposta de l'Estat, però, foren 10.000 guàrdies civils i policies nacionals per reprimir a cops de porra les ànsies de llibertat dels catalans. Unes imatges que han arribat i horroritzat el món. El poble català, igualment, s'ha mantingut fermament dret convocant marxes pacífiques, com una històrica vaga general o una manifestació per la unitat d'Espanya.

Després de setmanes i dies d'especulacions, el 10 d'octubre quedarà marcat com el dia de la proclamació d'independència més efímera de la història: Poc més de 10 segons. En un discurs on el President de la Generalitat presentava els resultats del referèndum al Parlament. Tots esperàvem que l'anunci dels resultats donés pas a la proclamació de la República, en virtut de la Llei de Transitorietat. Ho va fer, però amb ràpida retirada, emparant-se en la necessitat d'obrir vies de diàleg, seguint les pautes de la Unió Europea i l'alcaldessa de Barcelona.

Servidor ho va viure des del Passeig Lluís Companys. Allà, l'Arc de Triomf passà a ser l'Arc de la Desfeta, es podia observar fàcilment per les cares de pomes agres. Jo no en vaig quedar al marge. És evident, tots anàvem amb l'objectiu de veure nàixer un país nou, pel qual tant hem lluitat. Els xiulets i algun crit de traïdor! van sentir-se, silenciats per alguns tímids aplaudiments. 

La rauxa em va deixar tocat, però el seny hem deia que era la decisió correcta. Ara la pilota queda a la teulada de Madrid, i quedarà demostrat davant el món que no hi haurà hagut negociació per culpa dels catalans. La Generalitat podrà evidenciar davant el món com el Govern espanyol no vol negociar i com es tanca en banda davant els crits de diàleg de Catalunya, que reben per resposta la negació de la violència policial, el referèndum i d'aplicar l'article 155 de la Constitució. Una mostra indubtable de diàleg i mediació. 

Ara bé, cal marcar una mediació per no cremar la gent. S'han de marcar uns terminis que, en cas de no arribar a cap acord, aixequin la suspensió dels afectes de la Declaració d'independència que ahir signaren els 72 diputats de Junts pel Sí i la CUP. El clam que molts pronunciem és clar: Fem-ho bé, però fem-ho. El cava haurà d'esperar, però l'obrirem.

dimecres, 8 de febrer de 2017

Judici a 2.300.000 persones

Els últims temps ens han permès veure macrojudicis en tots els àmbits. Casos en els que els jutjats han hagut d'habilitar sales especials perquè no hi cabien tots els acusats. El judici que començava ahir, però, era diferent. Només n'hi havia 3 d'acusats, però de responsables ni n'havia 2.300.000.

Sí, parlo del judici del 9-N, que començà dilluns a la sala noble del TSJC. En aquest singular escenari es jutjaran Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau pel següent delicte: Posar les urnes el 9 de novembre de 2014 i permetre que els catalans poguessin decidir el seu futur. Sembla que, per l'estat, permetre que els ciutadans expressin democràticament allò que volen és un greu delicte. Qui els entengui, que els compri.

La jornada inicial protagonitzà enfrontaments entre la Fiscalia i Mas i desencontres entre els acusats. Mentre l'expresident assegurava que ell és l'únic responsable de tot el que passà el 9-N, Ortega atribuí totes les funcions als voluntaris, així que no va quedar massa clar qui n'era el responsable. Rigau, mentrestant, assegurava que Catalunya té una gran experiència en el món del voluntariat, com el vessament de petroli a Galícia. 

Dilluns fou la jornada amb més càrrega política, però ahir dimarts i avui dimecres han seguit passant pel judici. Mentre alguns directors d'escola negaven cap tipus de pressions, d'altres asseguraven que la Generalitat obligà a cedir els locals de la seva propietat. Novament, contradiccions que haurien de dificultar el fet de generar una sentència ferma.

Malgrat que encara no hi ha dictada la sentència, penso i seguiré pensant que aquest judici és una vergonya de l'alçada d'un campanar. Resulta esperpèntic que un estat posi tota la seva maquinària a perseguir 3 persones que van permetre que els catalans votessin. És surrealista que es vulgui empresonar polítics per respondre a les demandes ciutadanes.

I sí, el món ens mira i se n'adona del podriment de l'estat espanyol. La BBC, Politico,  Libération, Deutschlandfunk, ... han elaborat cròniques sobre el que passava dilluns a Barcelona davant del TSJC, perquè sempre haurem de recordar les 50.000 persones que van concentrar-s'hi davant del tribunal ho feien per protestar contra un judici vergonyós i una justícia injusta, no per coaccionar ningú. Important destacar que pocs d'aquests mitjans han comprat la versió de la premsa de Madrid.

He sigut molt crític amb la gestió d'Artur Mas al capdavant de la Generalitat i no és algú que m'aixequi gaires simpaties políticament parlant, però sempre seré al seu costat quan es tracti de defensar la democràcia. Mai aconseguiré entendre com es pot jutjar algú per tenir uns ideals democràtics i pacífics. Si aquesta és l'estratègia de l'estat per evitar que marxem (descartada ja l'Operació Diàleg), sincerament, dubto que pugui convèncer algú.

dilluns, 23 de gener de 2017

Catalunya pregunta en prime time

Realitzar una entrevista al President de la Generalitat és sempre un repte difícil per entomar, i saps abans de començar que seràs criticat a tort i a dret per tot.

Ahir, però, TV3 va decidir arriscar-se i abandonar el típic format d'entrevista institucional des del Palau de la Generalitat i va apostar per un format innovador: Una entrevista feta per 12 catalans de tot el país al Teatre Conservatori de Manresa, el cor de Catalunya (Un teatre que, per cert, havia d'acabar com L'Artesà d'El Prat de Llobregat i van salvar. ICV, pren-ne nota), un primer pas a una possible i necessària descentralització del nostre petit país.

L'objectiu del programa era el de representar la societat civil a través de gent del carrer, i que fos un programa on s'hi parlés de tot. I sí, fou un xou televisiu de 3 hores on el President va suar la cansalada de debò amb preguntes i repreguntes sobre la sanitat, l'atur, la indústria, el procés, ... De la versió nostrada de l'¡Aló Presidente! veneçolà a un parany d'ERC al PDECat (Xavier Rius dixit).

Des del Banda Ampla no vèiem a TV3 un espai on els ciutadans fossin tant partíceps de la situació, i amb ganes d'obtenir respostes per part del cap de l'executiu. Persones insistents i punyents, que van fer que el President sués una mica més del que tots esperàvem. 

Ara, també cal fer esment a la procedència de bona part dels preguntadors. Membres de SCC, caps de llista d'ICV, membres d'Unió de Pagesos, sindicalistes de la sanitat, ... No faré com la Marta Pascal i criticaré la seva presència (van ser votats per tots aquells que van assistir als debats previs), sinó que cal deixar que TV3 i la gent els seleccioni seguint criteris. La representativitat nacional, però, sempre serà difícl (per no dir impossible).

Vull agraïr als responsables de la televisió pública del país per fer aquest repte, que fou un èxit d'audiència i seguiment: 16,3% d'audiència, 429.000 espectadors de mitjana (1.354.000 en van connectar un moment o un altre) i 3r trènding tòpic mundial. Dades que demostren que la política barrejada amb participació ciutadana importa, i molt. També m'agradaria saber si RTVE té pensar rescatar del bagul dels records el mític Tengo una pregunta para usted i sotmetre a una entrevista semblant a Mariano Rajoy. Després, però, qui manipula, censura, és la tele dels separatas i adoctrina és la CCMA...

Esperem també que aquest format, malgrat ser tant complex, tingui continuïtat a la graella del primer canal de Televisió de Catalunya i que hi passin les figures més rellevants de la política catalana. El debat i la discrepància des del punt de vista del carrer sempre és necessari i és senyal de bona salut democràtica. Com diu en Sergi Picazo, la gent està indignada i els cal un altaveu. Quin millor que el dels mitjans públics?

Aquí podeu recuperar el programa sencer: 

divendres, 20 de gener de 2017

Benvinguts a l'era Trump

Dos mesos després de les eleccions nord-americanes, Donald Trump ha jurat avui el càrrec com 45è President dels Estats Units d'Amèrica. Encara amb la incredulitat i la sorpresa d'aquell 8 de novembre, hem vist com el candidat més bocamoll i excèntric de les darreres dècades s'imposava als comicis i, amb la mà sobre dues bíblies, una de Lincoln i una de la seva mare, jurava el càrrec de President de la 1a potència econòmica mundial.

Ara sí, Trump ja és aquí per quedar-s'hi, com a mínim, durant 4 anys que seran llargs per tothom. Després de mesos d'especulacions, donem oficialment el tret de sortida a l'era Trump. Les paraules del ja president, com no podia ser de cap altre manera, ha sigut en la línia del seu discurs que l'ha catapultat a la Casa Blanca: Populisme, nacionalisme extrem i proteccionisme nord-americà.

Caldrà seguir amb molta atenció com Trump entoma les seves principals promeses electorals, és a dir, com farà que Amèrica torni a ser aquella gran nació. Haurem de veure com fa créixer l'ocupació els salaris, si derogarà l'ObamaCare, quines passes seguirà en política internacional (Relació amb la Xina, conflicte araboisraelià, guerra de Síria, ...) i, sobretot, què passarà amb el famós mur a la frontera sud, és a dir, amb Mèxic. Permeteu-me que recordi que aquest mur ja existeix, només haurem de restar expectants si Trump decideix reforçar-lo.

Comença el mandat del President més impopular dels EUA, el d'un magnat multimilionari que un dia es llevà amb el caprici de dirigir i comandar el seu país. La història el jutjarà, i nosaltres també, però primer haurem de veure com afronta tots aquests problemes i si és tant milhomes com diu als seus discursos. Comencen les travesses!

dilluns, 2 de gener de 2017

Lideratge agafat amb pinces

El 2016 ja és història, però aquests dies encara seguim els resultats que van quedar pendents fins l'últim minut abans de tancar l'excercici anterior.

Podriem aplicar-ho al camp de la televisió. Aquest matí hem conegut les dades d'audiència de les campanades (el moment televisiu de l'any) i els resultats globals de l'any anterior. Un dels titulars més destacats era aquest: TV3 lidera per 7è any consecutiu.

Ben certa és aquesta dada. El principal canal de la televisió pública catalana ha tancat el 2016 sent el més seguit per l'audiència, i ho fa per 7ena vegada consecutiva, fet que cap canal a Catalunya havia aconseguit fins ara. El motiu de celebració seria total si no fos pel resultat: 11,4% i avantatge mínim sobre Telecinco (11,3%)

Tal com es pot veure en aquetst gràfic que l'Àlex Gutiérrez ha elaborat pel Diari ARA (vegeu crònica), l'audiència de TV3 no ha fet més que patir una caiguda sostinguda. Aquest darrer any, sense anar més lluny, el share ha caigut 1,4% punts respecte el 2015, és a dir, un 8% menys d'espectadors. Diversos programes no han acabat de trobar un lloc estable a la graella i això ha suposat una important sagnia de punts d'audiència al llarg de tot l'excercici. El canal, a més, té massa depedència d'espais com els Telenotícies, Merlí, Polònia, Crackòvia. APM?, Zona Zàping i les transmissions dels partits del Barça, que sempre otorguen bones xifres d'audiència.

La fragmentació de l'audiència amb centenars de canals i la creació de múltiples plataformes per consumir televisió on line és una justificació a la baixada generalitzada de les audiències televisives, però tampoc ha de l'excusa per una temporada no massa bona. Especialment a l'estiu, on els programadors van marxar de vacances i van deixar la cadena només amb refregits. El resultat fou desastrós. 3 mesos de lideratge perdut, quedant darrere de Telecinco i Antena 3 i arribant a baixar del 10% el mes d'agost (9,4%, mínim mensual històric).

Els directius de la cadena haurien de replantejar diversos aspectes de la graella. No pot ser que TV3 abaixi la persiana a les 23:30h de la nit. Caldria intentar cercar un programa de late night on s'hi convinés humor amb actualitat. També caldria programar nova ficció i anar pensant què fem amb els clàssics per no cremar-los excecivament.

En aquest debat tampoc podem deixar de banda la resta de canals de Televisió de Catalunya. Cal actualitzar el Super3 i posar-lo al dia en programació infantil, tornar el 33 a l'emissió les 24 hores i que torni a ser el canal cultural en català de referència; fer de l'Esport3 un autèntic canal esportiu que aposti per l'esport d'aquí i massiu com el ciclisme, l'atletisme, ... I recuperar el 3XL. Amb el seu tancament, TVC va deixar orfes milers de joves catalans sense una programació juvenil atractiva en la seva llengua. Aquesta franja és la més difícil, ja que tots els joves han emigrat a d'altres cadenes en castellà i fer que tornin serà, si més, complicat.

Igualment, però, no podem defugir del debat pressupostari. La CCMA ha patit autèntiques destralades aquests anys (30% menys de pressupost) i el fet que TV3 sigui líder és gairebé una proesa. La Generalitat hauria de consienciar-se d'una vegada per totes que TVC i Catalunya Ràdio són elements de cohesió pel país i divulgació de la llengua totalment imprescindibles. Sense aquests mitjans, el país no seria com el coneixem ni de bon tros.

Celebro que TV3 lideri l'audiència a Catalunya durant 7 anys seguits, però no puc mirar cap a una altra banda quan veig que només guanya la competència amb una dècima, perquè alguna cosa passa. Espero que aquest any serveixi per consolidar i eixamplar aquest lideratge, i crec que els professionals de Televisió de Catalunya saben com fer-ho.