diumenge, 3 de juny de 2018

Recuperació parcial de la normalitat

Després de 7 mesos, Catalunya ha recuperat el seu autogovern. Així doncs, sembla que s'aixeca el nefast article 155 de la Constitució. El silenci i la solitud que aquest havia portat al Palau de la Generalitat s'ha trencat avui amb un acte de presa de possessió del govern com a festa grossa, després de l'acte sobri del President Quim Torra.

Un acte musicat (s'han interpretat El Cant de la Senyera, El Ball de l'àliga de la Patum de Berga i Els Segadors) i molt emotiu. Puix que els presos i els exiliats no podien ser a l'acte (per motius obvis), els familiars han llegit les cartes que han escrit. No han pogut reprirmir els aplaudiments i les llàgrimes i del públic, especialment dels protagonistes. La companya de Jordi Sànchez no podia evitar-ho.

I després d'aquesta anomalia, el tradicional acte de presa de possessió. Tots els consellers i conselleres han promès complir, fidelment i d'acord amb la llei, les obligacions dels seus càrrecs, al servei de Catalunya i amb lleialtat al President. D'entrada, aquest govern, pactat des de fa mesos, sembla cohesionat, i haurem de veure si segueixen amb la mateixa determinació els objectius marcats en aquesta nova etapa.

No ens enganyem, aquest no és el govern volgut per ningú. Volíem la restauració del govern legítim, amb el President Puigdemont, el Vicepresident Junqueras i la resta de consellers i conselleres. Queda lluny, doncs, una de les principals promeses de la campanya electoral. Les condicions polítiques no han permès més miracles. Aquest executiu serà de caràcter tècnic, sense grans rastres mediàtics (exceptuant Pere Aragonès, Elsa Artadi, Ernest Maragall i, més en segon terme, Josep Bargalló) que haurà de seguir executant molts projectes ja aprovats, com la posada de en marxa definitiva de la T-Mobilitat, les inversions per reduir els barracons escolars i seguir revertint les retallades de Boi Ruiz al Departament de Salut.

Ah! I no descuidem quelcom molt important: El nou executiu HA DE TREBALLAR per revertir els efectes del 155: Apartar l'escola, els Mossos i els mitjans públics del centre del debat polític i protegir-los de qualsevol envat, com amenaces d'intervenció en el cas de la CCMA, persecució a professorat com els de l'IES El Palau de Sant Andreu de la Barca i acabar amb el desmantellament de la cúpula de la policia catalana, així com la restauració del Major Trapero al lloc que mai hauria d'haver perdut de forma absolutament il·legítima.

Ens queda desitjar que el nou executiu treballi per implementar la República i deixar de gestionar les
engrunes d'una autonomia intervinguda i saquejada amb un 155 il·legítim que ha destrossat les institucions catalanes. A més, serà imprescindible seguir treballant per la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats. Ha de ser una premissa bàsica per entaular qualsevol negociació, per això és important (i bàsic) posar un llaç groc a la façana del Palau. No recuperarem la normalitat fins que tornin, que tothom ho tingui clar.

En aquests casos, sempre cal cedir el clàssic termini de 100 dies de confiança per veure cap a on es dirigeix l'acció de govern, així com per veure quins són els passos a seguir per part del govern a ple funcionament. Així ho farem, i esperem que el vaixell Torra arribi a bon port. Sort i encerts per tothom, que els necessitarem. 

dissabte, 26 de maig de 2018

Al Parlament o a una baralla de bar?

Aquesta és la pregunta que més d'un ens fem quan veiem determinades accions de destacats diputats (i membres de l'executiva) de Ciutadans al Parlament de Catalunya. 

Des de la passada legislatura, el paper que ha jugat Ciutadans al Parlament de Catalunya ha sigut, si més no, crispat. La formació que assegura treballar per la convivència i el respecte entre catalans s'ha dedicat, força sovint, a tensar l'ambient, a menystenir la segona institució del país (tant Carme Forcadell com Roger Torrent) i a convertir la seu de la sobirania popular en la tribuna del Camp Nou, plena de tribuneros remugant.

Cal destacar que el que hem vist aquests anys per part dels diputats de Ciutadans és inaudit a la política catalana. Mai havia vist un grup parlamentari (en aquests moments el més gran de l'hemicicle) utilitzant el Parlament com el seu gran plató de televisió i mancant d'aquesta manera tant aberrant als adversaris polítics. L'escena de Carrizosa treien el llaç groc de la bancada del govern (!) és la cúspide d'un llarg llistat de faltes de respectes al Parlament, els diputats i diputades i electors.

Qui és ell per treure un símbol d'un lloc on ell no hi té cap influència? Qui són els diputats de Ciutadans per riure quan el President del Parlament exigeix que el tornin a posar al seu lloc? Ningú mai havia sigut capaç de travessar aquests límits. 

Si aquells que pregonen als 4 vents el recosiment de la societat catalana (després de la trencadissa del procés) són incapaços de mostrar el respecte tant anhelat, potser que deixin pas a aquells qui són veritablement capaços de fer-ho, i dimiteixin. No instaurem el macarrisme al Parlament, si us plau.

dijous, 17 de maig de 2018

Juro que faré enfadar tothom

Ja tenim investit el 131è President de la Generalitat. Després de desavinences institucionals amb el govern espanyol per com havia de ser la presa de possessió, Quim Torra ha jurat el càrrec al saló de la Verge de Montserrat, sense convidats i en un acte absolutament sobri. En contraposició amb els actes tradicionals, al Saló Sant Jordi i amb més de 400 convidats, aquest destaca l'excepcional moment que viu el país.

Torra, com s'havia anunciat, no ha fet cap referència ni al rei ni a la Constitució, fet que ja ha provocat les primeres ires dels constitucionalistes. El PP, en boca de Rafael Hernando, ha anunciat que investigarà si a l'acte s'ha pogut incórrer la llei. Mentrestant, un PSOE que sembla renéixer de les seves cendres per acostar-s'hi el més possible a un Rivera radicalitzat de mena, també considera imprescindible esmenar la corona i la carta magna, assegurant que, en cas de no fer-ho, podia invalidar l'acte. Somos la izquierda, què voleu.

I tota l'oposició assegurant que es degrada la institució, tant pel lloc on s'ha celebrat com pel jurament (el mateix de Puigdemont fa dos anys). Qualsevol cosa és bona per criticar i carregar contra un President que encara no s'ha posat a treballar, i ja veurem com s'ho fa per desplegar el seu programa i les promeses que digué durant el ple d'investidura. Cordem-nos els cinturons, que el títol de l'article fa bona l'enrabiada que ha agafat tothom avui després dels 3 minuts de cerimònia. 

dimarts, 15 de maig de 2018

President Torra

5 agònics mesos després de les eleccions del 21 de desembre i a punt d'expirar el termini, Catalunya torna a tenir govern. Amb negociacions amunt i avall, conselleries i mil i un noms pel mig, s'activà ahir definitivament el famós Pla D: Quim Torra, un editor i advocat sense aspiracions que, potser sense voler, viurà ben a prop del Pati dels Tarongers.

L'alternativa a Puigdemont, anunciada per ell mateix des de Berlín, no pot deixar de causar molts dubtes: Qui és Quim Torra? Com serà el nou govern? Les polítiques es dirigirian des de la Plaça Sant Jaume o des d'Alemanya? Respostes que es respondran a partir de posar en marxa al 100% la legislatura.

El ple d'investidura que començà dissabte i acabà ahir, resolt diumenge amb l'anunci de l'abstenció de la CUP, se centrà sobretot en les polèmiques piulades del candidat sobre els espanyols, un comentaris reprovables, però molt aguditzats i engrandits per l'oposició, especialment per Ciutadans, centrant pràcticament el seu discurs en això. 

El programa de govern de Torra, segons diu, respon al mandat del Primer d'Octubre i promet fer república, i és aquí on s'obren tots els interrogants. Tothom sap que afirmacions d'aquest tipus van dirigides a no enfadar gaire la CUP (de qui penja la majoria parlamentària), però segur que el nou govern estarà disposat a fer república tal com va prometre el ja 131è President? Com es podrà reobrir les delegacions a l'exterior? Aquest govern seguirà segurament tutelat per un 155 que no acabarà de desaparèixer i, el que és pitjor, per la intervenció financera de Montoro.

Avui, Torra viatja a Berlín per fer una roda de premsa conjunta amb Carles Puigdemont. Esperem que així es perfili com serà la nova legislatura i, sobretot, que serveixi pel desbloqueig, la defensa de les nostres institucions i aconsegueixi emparar els presos polítics i exiliats. Estic content però no del tot, segueixo pensant que el candidat era un altre. Igualment, sort i encerts MH President Joaquim Torra.

divendres, 27 d’abril de 2018

Abús d'injustícia

Pocs adjectius poden descriure la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Navarra, però un crec que amb un seria suficient: Fastigós. I encara produeix més repugnància quan servidor coneix que un jutge emet un vot particular demanant-la l'absolució.

Sentència: 9 anys de presó per abús sexual, no per violació. És a dir, que 5 energúmens assetgin i s'aprofitin sexualment d'una dona no és una violació, només un abús. És més car dir quelcom sobre la Casa Reial al Twitter que cometre un delicte de forcejament d'un cos aliè. Si això no és vergonyós i indignant, que ens expliqui Déu nostre senyor com carai s'explica això.

L'onada d'indignació i solidaritat amb la víctima va ser espectacular: Places plenes a Catalunya, Madrid, Navarra, Euskadi i tants i tants llocs. La solidaritat ha d'unir-nos contra les terribles injustícies, i aquesta n'és una de molt grossa. És per això indignant veure Albert Rivera dient que li costa acceptar-la, però que respecta la decisió judicial. Què passarà, doncs, el dia que el seu entorn visqui una situació així (espero i desitjo que mai sigui el moment)? Seguirà respectant la decisió judicial? Les injustícies han de moure les consciències de la gent per canviar-les, no per respectar-les.

Encara queda un llarg camí per recórrer en matèria feminista, i sentències d'aquest caire no hi ajuden gens ni mica. Potser caldria ser més prudents i comprovar més les proves, que semblen prou clares. I com deia abans, les sentències són diferents depèn sobre a qui afecten: Si escridasses a un guàrdia civil, 30 anys; si un guàrdia civil et viola, 9 anys. Curiós, si més no.

dilluns, 16 d’abril de 2018

Us volem a casa!

Passen els mesos, surten notícies, segueix la paràlisi política a Catalunya. Però ni així l'independentisme ha aconseguit perdre el pols del carrer. Ahir, novament, multitudinària manifestació a Barcelona, aquest cop per demanar l'alliberament dels presos polítics. Possiblement la manifestació més transversal, amb la presència, a més a més, dels comuns i els sindicats majoritaris.

Ahir, 750.000 veus (315.000 segons la Guàrdia Urbana) van tornar a cridar per la llibertat dels que injustament segueixen dormint a Soto del Real, Estremera i Alcalá-Meco, així com per demostrar que un CDR no és una cèl·lula terrorista preparada per atemptar. La justícia europea i el sentit comú han deixat en evidència el jutge Llarena, però ell segueix actuant amb sordesa davant les evidències de tothom. Perquè després diguin que a Espanya hi ha separació de poders...

A més, ahir al vespre vam poder seguir una entrevista al President Puigdemont des de Berlín, on assegurava que cal deixar treballar als negociadors i tenir paciència per esperar un acord. Entenc perfectament aquesta postura, més tenint en compte que la complexa situació que travessa Catalunya en aquests moments (presos i exiliat) adultera aquestes negociacions, però cal trobar un desllorigador. I, si no es demanar massa, sense esgotar al màxim el termini per convocar noves eleccions, és a dir, el proper 22 de maig. 

El desllorigador, cal remarcar, hauria de venir acompanyat d'un govern 100% del 155  i amb la condició sine qua non de la llibertat dels presos i dels exiliats. Sense aquesta premises bàsiques i elementals, la normalitat no serà restablerta al nostre país.

Encara queda camí per recórrer, i els obstacles ens faran patir, però no podem caure en el desànim. La nostra debilitat és la seva esperança, i davant això només ens queda resistir.

divendres, 6 d’abril de 2018

Mastegot a la justícia espanyola

No és, ni de bon tros, vèncer la guerra, però sí suposa una gran passa endavant en aquest món de la judicialització del procés català. Després de mesos i mesos parlant del delicte de rebel·lió i acusant als independentistes de ser violents, PATAMAM! El Tribunal Superior de Schleswig-Holstein dictamina que no veu causa de rebel·lió sobre Carles Puigdemont, deixant-lo en llibertat sota una fiança de 75.000 euros. Encara pot ser extradit per malversació, però cau de la llista el delicte més greu. I novament, Bèlgica diu que deixa en llibertat sense fiança Toni Comín, Lluís Puig i Meritxell Serret. Dos mastegots en un dia que fan mal, força mal. 

Les cares de la vicepresidenta (i virreina de Catalunya) Sáez de Santamaría i els periodistes de les tertúlies espanyoles era un autèntic drama. Ells i el jutge Llarena (i de retruc tot el sistema judicial espanyol) ha quedat en entredit davant d'Europa i el món. Ni les mostres d'agraïment a un país seriós (Bèlgica és un refugi de terroristes, deien) ni la compra de 50 avions de guerra han servit per aconseguir exposar el cap dissecat de Puigdemont al Palau de La Moncloa. 

L'independentisme pot dir que ha guanyat (en part) el partit d'anada, i que jugant a fora els gols valen el doble. Ara bé, queda el partit més important: El que es juga a Estremera i Alcalá-Meco. Després de la resolució alemanya, cap dels consellers ni conselleres empresonats pot seguir empresonat per rebel·lió. O jutjarem el capo de l'organització mafiosa (Puigdemont) per malversació i els seus subordinats per rebel·lió? No té cap argument sòlid per aguantar-se. Per tant, és imprescindible que surtin els presos de forma immediata, un cop demostrat que no hi hagué violència. 

Encara queda un llarg camí per recórrer, negar-ho seria absurd, però amb aquesta resolució el camí sembla que s'aplana una mica. Ni Suïssa, ni Alemanya, ni Bèlgica  ni el Regne Unit han vist violència en el procés. Potser que el jutge Llarena es compri unes ulleres noves i revisi els vídeos de nou.

divendres, 23 de març de 2018

Fracàs de la investidura, però no hi ha res perdut

De pressa, a corre-cuita i amb molt poc marge. Així és com els qui seguim l'actualitat política de prop ens hem acostumat a estar pendents del que passa a Catalunya: Quan menys t'ho esperes, sorpresa!

I el ple d'investidura no en podia ser una excepció: Convocat a les 10 de la nit del dia anterior i amb un candidat que sortia a totes les travesses però que ningú volia acceptar com a candidat: Jordi Turull. Un ple, a més, convocat sense conèixer la postura definitiva de la CUP, que ha decidit 1 hora abans de començar mantenir l'abstenció, així com ho havien fet amb Sànchez. Resulta que, al final, els més fidels a Puigdemont seran aquells qui van enviar el seu antecessor a la paperera de la història.

Turull ha fet un discurs de baix perfil i llegit amb desgana, i és comprensible sabent que s'enfronta al jutge Llarena, simbolitzant que podria tornar a la presó. Bones propostes de govern, però sense cap referència a la república ni a cap intenció de materialitzar-la. Probablement això és el que més li ha passat factura a l'hora de cercar més suports entre els anticapitalistes.

El discurs de l'oposició no el comentaré gaire, puix que no varia mai i segueix instal·lat en les mateixes posicions de sempre: Arrimadas i la victòria de Cs, Iceta i el fet de no convocar eleccions quan Puigdemont tenia la potestat, Domènech i el 3% i Albiol i l'eficiència del govern de l'estat. Más de lo mismo, com sempre.

El No de la CUP pot generar cert desànim i desgast, però sembla la posició més alienada amb les promeses del 21-D: Retorn de Carles Puigdemont i implementació de la República. Els cupaires denuncien un programa massa autonomista. És doncs imprescindible que no abandonin la taula de negociació amb JxCat i ERC, que els seus plantejaments ajudin a fer pressió sense obstaculitzar encara més l'entrebancada activitat parlamentària. Generar més confusió entre la població, esgotar els terminis i repetir eleccions seria, a banda d'un escenari complicat de produir-se, un dels majors fracassos de la política catalana al llarg de la història, perdent bona part del capital humà que ha tirat del carro en els moments més complicats del procés.

Turull ha pronunciat una frase del President Macià: Catalans, sigueu dignes de Catalunya. No dubto que els polítics independentistes maldaran per aconseguir-ho, perquè, en cas de no ser així, el desànim col·lectiu provocaria que els independentistes desconfiessin dels partits independentistes, passant a ser simplement processistes.

Avui tampoc és el dia en què Catalunya recuperarà el seu govern. Encara hauran de passar unes llargues hores, però estic convençut que, malgrat que sigui a l'últim sospir, arribarà l'entesa que ens faciliti treure'ns de sobre el jou del 155. Esperem, però, que arribem a aquest punt sense incrementar el comptador de presos polítics i exiliats. 

dijous, 8 de març de 2018

Aturades per anar ben lluny

El Dia Internacional de les Dones és una jornada per reivindicar la igualtat entre sexes i acabar amb situacions extremadament anacròniques com la terrible escletxa salarial o la violència masclista, que cada any posa punt i final de manera absolutament injusta a la vida de dones innocents.

El 8 de març de 2018 no serà un Dia de la Dona normal, sinó històric (sé que darrerament abusem d'aquest terme, però la jornada requereix aquest qualificatiu). Per primer cop al nostre país, les dones han volgut demostrar que, si elles s'aturen, el país s'atura. I ho han aconseguit: Vaga de cures i jornada de serveis mínims amb les manifestacions feministes més multitudinàries de la història a Catalunya (més de 200.000 participants a Barcelona, entre d'altres), així com talls a carreteres i transport ferroviari. Una convocatòria de vaga feminista a 176 països que ha ressonat amb força al nostre país.

La principal reivindicació del Dia de la Dona és de les més antigues de la història: La igualtat entre sexes. Com pot ser que, en ple segle XXI, una dona cobri menys que un home per fer la mateixa feina? Sempre he sigut partidari d'apostar pels millors candidats, indistintament del seu sexe, per això no podem discriminar en funció d'home o dona. No té cap mena de sentit.

I d'altre banda, posar punt i final a la violència masclista. Cada any centenars de dones moren assassinades per les seves parelles. Quan aprendrem que no som propietat de ningú tret de nosaltres mateixos? No puc imposar a ningú a fer allò que no vol fer (com pot ser el cas de mantenir relacions sexuals sense consentiment). Aquesta maleïda xacra hauria de ser combatuda amb molta més contundència per les administracions públiques i la justícia.

El camí per recórrer fins aconseguir aquests objectius és molt llarg, però només entre totes i tots aconseguirem fer una societat més justa i igualitària. Treballar per un món sense distincions de sexe no només hauria de ser necessari, sinó que és imprescindible. De vegades cal aturar-se per arribar a la nostra destinació final. Avui les dones ho han fet, i sembla que marcarà un precedent d'allò més que important.

diumenge, 18 de febrer de 2018

Carregar-se el català per carregar-se la convivència

Com he destacat diverses vegades en aquest portal, hi ha tres institucions que han servit per dibuixar i entendre la Catalunya actual: L'escola catalana, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i els Mossos d'esquadra. I novament, el seu futur i la seva continuïtat perillen.

Tret dels Mossos, la resta van lliurar-se de l'aplicació del famós article 155 de la Constitució. Ara bé, esquivar la seva aplicació directa no és, ni de lluny, sinònim de salvació. El ministeri d'Hisenda ja ha llençat una ofensiva econòmica per escanyar TVC i Catalunya Ràdio, i ara el ministeri d'Educació prepara l'enèssim intent per esborrar la immersió lingüística de les escoles catalanes. Un model d'èxit i consens, recolzat per la majoria de la població, veu com podria ser eliminat per obra i gràcia del senyor Íñigo Méndez de Vigo.

La proposta llançada consisteix en preguntar als pares sobre la llengua en que els seus fills han de rebre l'ensenyament, és a dir, separant als alumnes catalanoparlants dels castellanoparlants. El ministeri diu, obertament, que vol separar els estudiants en funció de la seva llengua materna i negant-los la possibilitat d'aprendre una de les llengües oficials a Catalunya. Resulta curiós que aquesta iniciativa sorgeixi d'aquells qui estan tan fervorosament a favor de la cohesió, en contra de la divisió que provoquen els independentistes. 

La immersió lingüística ha treballat intensament per evitar la situació que ara vol produir el ministeri d'Educació: La segregació dels alumnes en funció de la seva llengua d'ús habitual (model implantat al País Basc). Això, però, va en contra de l'esperit de la immersió: Tots els alumnes de Catalunya aniran junts a classe, sense importància de la seva procedència o ús lingüístic habitual. Un torpede directe a la línia de flotació de la convivència catalana.

Els consensos que van servir per posar en marxa aquest projecte no seran dilapidats per un seguit de gent que veu tot allò que flaira català com quelcom anecdòtic, provincià, allunyat de la utilitat i l'ús habitual de la gent. Vaja, com quelcom que cal desfer-se'n per molest.

Ni amb grans mentides, com assegurar que el castellà està discriminat a les aules, han aconseguit imposar un discurs que pretén separar i mutilar l'escola catalana. Les dades ho desmenteixen: Els alumnes catalans tenen coneixements en llengua castellana superiors a la mitjana, superant comunitats monolingües. Tothom que surt de l'ensenyament català pot dominar el català i el castellà i aconseguir avançats coneixements en anglès i una quarta llengua estrangera. Pocs territoris poden presentar uns resultats semblants. 

La immersió és un dels grans consensos del nostre país, i ningú podrà trencar-los. Sembla absolutament inversemblant que algú tingui tanta pressa per destrossar un sistema que garanteix la convivència. No els hi serà gens fàcil, trobaran una majoria davant per impedir qualsevol reforma que suposi acabar amb el català i el sistema mixt a les escoles. Prou d'imposicions sobre un model que, amb els seus defectes, és abanderat per una considerable majoria política i social al nostre país. 

dissabte, 6 de gener de 2018

No ens toqueu TV3!

Hi ha tres institucions que han sigut elementals i imprescindibles durant els darrers anys per dibuixar i entendre la Catalunya actual: Els Mossos d'Esquadra, la immersió lingüística i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Van ser creades durant els primers anys de l'autogovern recuperat, amb un ampli consens polític i ciutadà.

Per això, aquells que sempre han volgut que Catalunya sigui una regió més, com Múrcia o La Rioja, han fet mans i mànigues per enfonsar una part fonamental del nostre autogovern, que ens ha permès prosperar i créixer.

Totes són al punt de mira, però si hi ha alguna que aixeca passions de forma especial és la CCMA. Des de l'any 2012, diversos polítics i mitjans de Madrid han fet mans i mànigues per vendre la monstruosa imatge dels mitjans públics de Catalunya, comparant-los amb les televisions i les ràdios de països com Cuba, Corea del Nord, l'Alemanya Nazi o com el propi NO-DO. Una autèntica aberració contrastada mil cops amb els índex d'audiència i les enquestes publicades, que situen els mitjans públics catalans com a referència indiscutible per seguir l'actualitat. Fins i tot les del CIS!

Una campanya de desgast, però, que va estar a punt de ser un èxit amb l'arribada del 155. Vam veure perillar la nostra ràdio i la nostra televisió, veient com podrien canviar els caps (designats pel Parlament) i posar-ne uns d'il·legítims, essent un cas únic a Europa. L'escàndol hagués sigut majúscul i sense precedents, així com també sense justificació raonable.

Però pobre d'aquell qui pensés que les amenaces sobre els mitjans públics havien acabat. El ministre Montoro s'ha tret de la màniga un canvi de criteri de les devolucions de l'IVA, convertint-lo en llei. Aquesta situació obliga a la Corporació a tornar 167 milions d'euros, fet que suposa acabar amb la viabilitat dels mitjans públics de Catalunya. L'asfíxia econòmica farà que desaparegui tota la producció externa, debilitant així la graella i ensorrant el sector audiovisual català. Un win-win per aquells qui sempre han vist els mitjans catalans com el pitjor enemic a combatre.

Som molts els que estimem TV3 i Catalunya Ràdio. Són mitjans amb prestigi i audiència, avalats per la ciutadania de forma més que majoritària. Construir una televisió i una ràdio amb tant d'èxit ha costat una feinada que ara no podem deixar perdre. Destruir els mitjans públics suposaria, a més, eliminar una finestra de pluralitat i entregar tot l'espai mediàtic a mitjans de Madrid que no fan més que intoxicar i manipular qualsevol notícia que arribi de Catalunya.

L'amenaça sobre TV3 i Catalunya Ràdio és real, i la seva pèrdua seria terrible pel país. No deixem que els destrueixin. Seria massa traumàtic.

dilluns, 1 de gener de 2018

La tele segueix fent la campanada

Ja ens hem acomiadat del 2017. Un any que ens marcat per sempre, però que ja forma part de la història. Com es tradició, el moment més esperat per acabar l'any són la transmissió de les campanades, un dels espectacles televisius més espectaculars i més ben remunerats, un d'aquells moments en què la tele es converteix en un tòtem que tothom obeeix, i pobre d'aquell qui faci la broma dels quarts i les campanades, és probable que rebi un clatellot.

Repassem, doncs, com les televisions han rebut el 2017:

TV3

La pública catalana segueix apostant per la transmissió de l'espectacle pirotècnic de les Fonts de Montjuïc. Una festa increïble que situa Barcelona al mapa de les celebracions mundials de cap d'any, però que ens fa perdre aquella transmissió que TV3 sempre feia des d'un poble recòndit del Principat. Som molts espectadors que ho enyorem. D'altra banda, bona realització i presència correcte dels presentadors, Quim Masferrer (El Foraster) i Ruth Jiménez (Tarda Oberta). Bon programa i bona transmissió. Novament, content de confiar en La Nostra.

TVE

Què podem dir de TVE? La pública espanyola té la mà més que trencada pel que fa a transmissions de les campanades. L'aposta clàssica de la capa d'en Ramon García i l'Anne Igartiburu assegura l'èxit de la transmissió més tradicional. Bona posada en escena i correcte realització. 

Telecinco

Espectacle certament vergonyós. El grup Mediaset volia acomiadar l'any amb les estrelles de Sálvame, la gallina dels ous d'or. Descol·locats i sense saber què dir. En fi, un autèntic espectacle dantesc i propi de canalla d'ESO. 

Antena 3

Aquests, en canvi, ja ens tenen acostumats al vestit de la Cristina Pedroche. Molt semblant al d'anys enrere, sense gaires novetats. No hi ha gaire cosa més a comentar.

Doncs bé, esperem que aquest 2018 s'acompleixin bona part dels propòsits que ens hem fet, cosa no sempre fàcil. Bon any!


dissabte, 30 de desembre de 2017

L'atípic missatge de Cap d'Any

Des de la posada en marxa d'aquest bloc, ha sigut una tradició fer la valoració del missatge de Cap d'Any del President de la Generalitat. Així es va fer els anys 2014 i 2015 amb Artur Mas i 2016 amb Carles Puigdemont. Missatges rodats des del Palau de la Generalitat, a Barcelona. Com no podia ser d'una altra manera, aquest any també escriurem aquest tradicional article.

A diferència dels anys anteriors, aquest no ha sigut un missatge normal. D'entrada, s'ha gravat a Brussel·les i s'ha difós per les xarxes socials. Una situació molt difícil pel President legítim de Catalunya destituït pel 155, amb mig govern a l'exili i l'altre mig a la presó.

Analitzem, ara sí, el cos del missatge. Puigdemont ha volgut començar amb un record pels presos polítics: Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. Novament, ha criticat l'anormalitat del moment i l'escàndol que això suposa. I és ben cert, resulta difícil de creure en una Europa que no diu absolutament res davant els presos polítics.

En segon lloc, ha centrat bona part del seu discurs a valorar els resultats de les passades eleccions del 21 de desembre. Interpel·lant Rajoy, ha demanat respecte per la voluntat democràtica majoritària dels catalans i catalanes, especialment pels resultats de les formacions independentistes. Puigdemont demana, novament, diàleg a Madrid. La pregunta sempre és la mateixa: Amb qui? Amb el PP i Ciutadans del 115? Amb el PSOE del seguidisme a Rajoy? Amb un Podemos que només critica i no aporta solucions? El problema no és la manca de voluntat de diàleg, sinó també la manca d'un interlocutor en condicions.

Un dels dubtes que no ha resolt el President és si tornarà a Catalunya. Així ho prometé als ciutadans i als votants de Junts per Catalunya, però tots sabem que, en el moment que creuï la frontera serà detingut i empresonat, sense la necessitat de passar ni per un judici. Aquesta situació dificulta, doncs, la seva investidura. El ple de constitució del Parlament serà el 17 de gener. El rellotge vola i encara no sabem qui dirigirà el proper executiu, malgrat tenir unes preferències clares.

Per acabar, el President ha assegurat que el proper missatge de Cap d'Any es farà des del Palau de la Generalitat, enviant una forta abraçada als treballadors de la administració catalana intervinguda. Esperem que així sigui, i s'aturi aquesta complicada situació.

Bon any 2018!

divendres, 22 de desembre de 2017

Nova majoria independentista

La convocatòria electoral d'ahir suggeria moltes incògnites per tot: La convocatòria en dia laborable, la situació de diversos candidats (a la presó o a l'exili), ... Vaja, tothom tenia molt clar que les d'ahir no eren unes eleccions normals, unes més per sumar a la nostra llista de processos electorals.

Ahir, el poble de Catalunya va sortir a votar de forma massiva per demostrar la inexistència de por a les urnes i resoldre l'atzucac de les enquestes durant la campanya. Mai abans unes eleccions al Parlament de Catalunya havia tingut una participació tan extraordinària (82%), fet que evidencia dues coses: No eren unes eleccions normals (ho reafirmo novament) i tothom s'hi jugava molt. La cosa, en més d'un municipi, podia anar de molt pocs vots.

Primer de tot, felicito la candidatura de Ciutadans pels resultats que ha tret a Catalunya. Han aconseguit ser la força més votada en escons i vots, imposant-se a les circumscripcions de Barcelona i Tarragona i a les 10 ciutats més poblades del país. És, sens dubte, una de les campanades de la nit electoral. Hem de ser honestos i reconèixer la victòria d'Inés Arrimadas. Ara bé, també cal dir ben alt que la seva victòria és absolutament estèril i insuficient, ja que no aconseguirà els suports necessaris per passar el tall de la investidura.

I és que l'ascens espectacular de C's s'ha vist descompensat per un estancament del PSC i un esfondrament del PP. Iceta, que ha fet una campanya absolutament presidencialista, només ha aconseguit sumar un diputat més, quedant-se en 17. Tenint en compte que les enquestes apuntaven a 25, podem afirmar que Iceta ha naufragat en l'intent d'esdevenir el pal de paller constitucionalista i el seu Junts pel Seny no ha sigut el revulsiu que desitjaven, ni de bon tros s'hi ha acostat.

Si les cares eren llargues al carrer Nicaragua, imagini's vostè a la seu del PP. El partit que governa Espanya i que té més representació a les institucions espanyoles queda relegat a la última posició del Parlament, amb 3 diputats i compartint grup mixt amb la CUP. Sense representació enlloc més que a Barcelona i amb 4,2% dels vots, demostra que Espanya no és la solució per molts catalans. Albiol i bona part del seu equip, tant a Catalunya com a Madrid, haurien de fer un pensament i un pas al costat. La vergonya a nivell europeu és immensa, tant que Rajoy haurà de patir per veure com evoluciona el seu pacte amb C's al Congrés dels Diputats.

Al bàndol independentista, malgrat la victòria dels taronges, poden respirar tranquils. Es manté la majoria absoluta de diputats (70), se superen els 2.000.000 milions de vots i fa que formar govern sigui molt més fàcil avui que fa dos anys. La gran altra campanada la donà Junts per Catalunya, la formació política de Carles Puigdemont. Per sorpresa de tothom, va aconseguir imposar-se entre les forces independentistes i aconseguí 34 diputats, quan les enquestes més optimistes els hi donaven 25.

ERC, per la seva banda, celebra la victòria independentista i aconsegueix els millors resultats de la seva història (32 diputats i 930.000 vots), però les cares llargues eren evidents a l'Estació del Nord després de veure que C's aconseguia guanya i JxCat els passava, de forma completament inesperada. Mentrestant, la CUP perd 6 diputats, tornant al grup mixt.

I els comuns consumen el fracàs del ni DUI ni 155. Això de no mullar-se ha perjudicat molt severament la candidatura de Domènech, percebuda com un vot inútil davant les eleccions més polaritzades de la història.

Les eleccions han servit, tot i la victòria de C's, per demostrar al món que Catalunya està en contra del 155 i dels presos polítics. No pot ser que les decisions que més ens afecten siguin preses des del Consell de Ministres del Palau de la Moncloa. Ara cal treballar per configurar un govern independentista fort i estable. Amb la gran pregunta: Qui el presidirà?

dimarts, 19 de desembre de 2017

L'últim combat al ring

Queden poques hores perquè la campanya de les eleccions del 21 de desembre, una campanya històrica, sigui història. A les 24h d'aquesta mitjanit començarà el període de reflexió, fet que suposa la fi de les proclames i promeses típiques dels candidats. I que aquests aprofitaran per poder recuperar una mica la veu.

Ahir, però, veiem a TV3 com els caps de llista de Barcelona i candidats a la Presidència de la Generalitat dels 7 partits amb representació parlamentària gastaven l'últim cartutx dels debats electorals. L'última oportunitat per veure'ls tots junts abans de passar per les urnes. Tenint en compte l'elevadíssim nombre d'indecisos que encara hi ha, era quasi obligatori veure'l per acabar de confeccionar el vot. O això, o estar-s'hi tot el dia de demà analitzant programes i propostes electorals.

Com era d'esperar, fou un debat agre i picat, amb dos blocs molt ben marcats: Jordi Turull (JxCat), Marta Rovira (ERC) i Carles Riera (CUP) contra Inés Arrimadas (C's), Miquel Iceta (PSC) i Xavier Garcia Albiol (PP). Ah! I el senyor Domènech (CatComú-Podem) al bell mig, atacant independentistes i constitucionalistes segons conveniència. Retrets i oceà de dades amunt i avall per desacreditar el rival, enmig de crits i moments de desgavell.

Feia gràcia veure al senyor Albiol demanant aparcar les diferències després de les eleccions per governar per tots els catalans. Resulta divertit veure el mateix que ha atiat l'odi contra els independentistes i que ha arribat a dir O nosotros o la CUP (referint-se al PP, és clar). El cinisme de certs dirigents polítics sembla no veure mai el final del pou.

Cal destacar la ràpida de la Marta Rovira ahir al debat. Després d'una presència absent al cara-cara amb Arrimadas a La Sexta, la candidata republicana en absència del seu cap de llista va estar molt més a la defensiva, escandalitzant-se i responent els arguments d'Albiol, Iceta i Arrimadas; amb el remat dels senyors Turull i Riera, que es féu un embolic amb la Constitució del 39 o de 39 anys.

Per cert, una nova mostra que Miquel Iceta és la cara amable del tripartit del 155. El seu to va ser correcte, malgrat algun moment d'alteració. Promet la fantàstica reforma federal d'Espanya sense comptar amb els suports necessaris ni a Catalunya ni a Espanya. Parla de reconciliació mentre les seves estrelles mediàtiques parlen de desinfectar una societat malalta. Sens dubte, la crossa necessària per clavar l'estocada final a les institucions nacionals.

La campanya està gairebé finiquitada. L'única enquesta certa serà la que es publicarà dijous a partir de les 9 del vespre. De moment, esperem que els 683.000 espectadors del debat (xifra coincident amb la d'indecisos) hagi escollit ja la seva opció.

dissabte, 16 de desembre de 2017

Ens hi juguem molt

Confesso que la convocatòria d'eleccions per part del govern espanyol em provocà una barreja peculiar. En aquell mateix moment, la rauxa s'apoderà de mi i considerà que no havíem de participar en aquestes eleccions, tenint en compte que són il·legítimes.

Poc després, i amb el seny recuperat, el canvi d'opinió fou consumat: Hi hem d'anar si no volem que l'Estat, jugant brut, destrueixi la nostra voluntat i comenci un període de repressió policial, judicial i política. A la vida hi ha decisions que fan mal, i aquesta n'és una de les més clares.

Aquest 21-D va molt més enllà d'una simple convocatòria electoral. Hem de decidir si volem recuperar les institucions de govern democràticament escollides pels catalans i les catalanes, o volem seguir amb l'estat d'excepció del 155, que desentona el funcionament de la Generalitat i és utilitzat per emprar l'espoli cultural amb les obres de Sixena que es trobaven al Museu de Lleida.

La campanya és atípica, tenint en compte que tenim 4 presos polítics (3 dels quals van en llistes electorals) a les presons d'Estremera i Soto del Real, Madrid. Persones a qui se'ls impedeix fer campanya només per escoltar la veu del poble i organitzar les mobilitzacions pacífiques més massives d'aquest país. Un autèntic escàndol democràtic que a Europa ignoren.

No aprofitaré aquesta columna per demanar el vot a una formació concreta, per això ja tenen els espais gratuïts de propaganda, les entrevistes i els debats electorals. Només els demano que el dia 21 votin amb consciència. La tria és ben clara: O Democràcia o 155. 

Cal arrasar-los a les urnes. Si no, ells ens arrasaran el país. 

divendres, 1 de desembre de 2017

Per terra, aire, jutges i mitjans de comunicació


Ja fa un mes de l'aplicació del famós article 155 de la Constitució per part del govern espanyol per enterrar les institucions catalanes i humiliar, novament, el poble català. Ells parlen de normalitat, però la realitat és una ofensiva que va des d'empresonar mig govern a prendre'ns les obres de Sixena, passant pel control dels Mossos, mantenir els 10.000 piolíns i obligar els funcionaris a redactar els informes en castellà per poder ser llegits a Madrid. Tot molt normal, vaja.

Ara bé, l'ofensiva no només la juga el poder executiu. Com ja és habitual, el poder judicial i la Junta Electoral Central també s'hi sumen a la festa, prenent decisions tan racionals i democràtiques com prohibint la il·luminació de color groc o que els mitjans públics tinguin vetades expressions com President Puigdemont, consellers, presos polítics o govern a l'exili, entre d'altres. Sota la capa de la neutralitat s'amaga la més magre censura.

Però si hi ha hagut una pota molt determinant en aquesta creuada són, sens cap mena de dubte, els mitjans de comunicació amb seu a Madrid (i també alguns amb seu a Barcelona). La vergonyosa campanya de desprestigi, manipulació i mentides engegada per programes com Espejo Público, El Programa de AR o diaris com El País hauria de ser estudiada a totes les facultats de periodisme europees.

El PP apunta els seus objectius (escola pública, Mossos i TV3), i els responsables d'aquests mitjans s'encarreguen de disparar, ja sigui amb mitges veritats o mentides flagrants. Per exemple, fa pocs dies llegíem a El Mundo un article detallant els invents del Major Trapero per impedir el referèndum il·legal de l'1-O. O l'Ana Rosa, mostrant declaracions de mossos que volen marxar a la Policia Nacional pel difícil clima de convivència sense especificar ben bé els problemes del cos.

L'escola catalana manipula, adoctrina i aborrega, amb un arsenal de professors formats i destinar a rentar el cervell als futurs votants independentistes. I pobre de tu com no pensis igual, perquè si no et perseguim. Així ho explicava Espejo Público, venent la universitat com un cau infernal d'independentistes amb militants de Societat Civil Catalana. Tot molt correcte, plural i transversal.

Però si hi ha algú que ha rebut de valent, per totes bandes, és la CCMA. Tota la premsa l'ha atonyinat amb mentides flagrants difícilment contrastables pels seus lectors. El País escrigué l'article titulat Una semana viendo sólo TV3, una vergonya periodística farcida per mentides per desacreditar la televisió pública. O els interrogatoris a Sanchis a Telecinco i Antena 3... Tot, absolutament TOT, val per vendre els mitjans públics com els responsables de l'independentisme, fins i tot inventant-se notícies.

La gent comença a veure la manera escabrosa d'aquests mitjans, per això cada dia menys gent hi confia. Mentre han decidit entregar-se al gabinet de comunicació, a Catalunya s'ensorren cada dia que passa. Cap cadena espanyola aconsegueix superar el 10% de quota de pantalla, les ràdios espanyoles segueixen estancades mentre les catalanes pugen com l'escuma i la difusió de diaris espanyols s'ensorra.

Només una dada: El País té a Catalunya 88.000 lectors, mentre el diari Segre en té 84.000. La diferència, que el primer es pot comprar arreu del país i el segon només a la demarcació de Lleida. Com deia aquell entrenador de futbol: No hace falta decir nada más. 

I per acabar, menció especial pel realitzador que va posar la música de l'exorcista mentre parlava Carles Puigdemont a Informe Semanal, un programa que fou referència i avui no és més que una trista còpia d'allò que mai més tornarà a ser.

diumenge, 12 de novembre de 2017

Marea blanca contra els presos polítics

Si el moviment independentista s'ha graduat en alguna cosa aquests anys ha sigut en movilitzacions. Hem fet una cadena humana, una V, hem confluït arreu del territori, hem invaït la Meridiana, el Passeig de Gràcia, la Gran Via, ... Vaja, l'ANC i Òmnium mereixen la matrícula d'honor a les marxes més singulars d'Europa.

Pot semblar, doncs, que l'originalitat comença a anar a la baixa, però sempre ens equivoquem. Nova demostració dels independentistes al carrer, amb una de les imatges més impactants i singulars que recordo: El carrer Marina des de Passeig de Gràcia fins al mar convertit en una marea blanca per la llibertat dels consellers i els Jordis, provocant una fantàstica visió aèria . Aquest cop, a més, amb la llum del mòbil per no tacar el terra de cera i provocar severes afectacions al convuls trànsit barceloní.

La d'ahir no era una mani més. Aquest cop tenim mig govern a la presó i l'altre mig a l'exili, un 155 que ens aixafa cada dia més com a país i unes eleccions el 21 de desembre que no sabem com entomar ni què fer després de celebrar-les. Un autèntic atzucac difícil de resoldre que deixa en una situació veritablement complexa. 

Si em demostrat alguna cosa com a país, però, és que no ens rendirem. La situació és complicada i l'horitzó que se'ns albira no pronostica res fàcil i plaent, però el poble segueix dignament alçat contra la repressió i l'abús policial i judicial d'un estat en descomposició. Gent de Barcelona, Ponent, Girona, Camp de Tarragona, Terres de l'Ebre, Pirineu, Catalunya Central, ... Tants fins a 750.000 que, amb total civisme i sense violència, volem acabar amb aquesta situació vergonyosa.

Ens esperen setmanes i mesos difícils, però ara més que mai ens necessiten i ens necessitem. Només nosaltres, actuant com un roc, serem capaços de vèncer els adversaris que venen d'Almansa. Pels presos, pels exiliats, pels represaliats, pel país, per la gent. 

divendres, 3 de novembre de 2017

Li'n diuen democràcia i no ho és

Fa temps que tinc clar que no vivim ni en una democràcia ni en un estat de dret. Quin estat de dret és aquell que empresona un govern legítim, sorgit de les urnes, que s'ha limitat (amb alguns canvis) el programa polític amb el qual van guanyar democràticament unes eleccions lliures? Quina mena de país que triga 2 anys per citar a declarar Iñaki Urdangarín i dos dies per citar a declarar Oriol Junqueras?

La jutge Lamela els imputa delictes de sedició, rebel·lió i d'altres per escoltar la veu del poble. Quan hem vist algun membre del govern aixecar-se tumultuàriament contra res? És normal que ho vegin així, tenint en compte la informació esbiaixada dels mitjans espanyols, però en tots aquests anys de Diades i manifestacions multitudinàries MAI hi ha hagut un sol incident. Repeteixo, MAI. Imputar aquests delictes és un cas de terrible ignorància i irresponsabilitat.

I mentrestant, les cúpules del PP, C's i PSC ben contentes per l'acció dels jutges independents. Quina vergonya veure partits polítics contents de que companys de cambra vagin a la presó per defensar els seus ideals. Què li semblaria al senyor Miquel Iceta anar a la presó per defensar un referèndum per canviar la Constitució? Veure per creure.

El pitjor de tot plegat és que, des d'ahir, a les presons de Madrid tenim bones persones, que no han robat i només s'han compromès a tirar endavant el seu projecte polític, legitimat amb les urnes. Marits, mullers, germans, pares, mares, ... Allunyats de les seves famílies i casa seva, dispersos com si fossin terroristes.

I després de veure els responsables de fer les manifestacions pacífiques més multitudinàries d'aquest país i el seu govern a la presó, algú ens farà creure que Espanya (o Turquia, ja no sabem quin estat és) és una democràcia i un estat de dret? Ho sento, ja no podem seguir amb la bena als ulls. Com dèiem en un dels càntics més repetits aquests dies: Li'n diuen democràcia, i no ho és.

dissabte, 28 d’octubre de 2017

Adéu autonomia, hola República!

Ciutadans de Catalunya, ja la tenim aquí! Hem patit, ens hem desanimat, hem rigut i hem plorat, però aquesta macedònia de sentiments ha canviat momentàniament per donar pas a la felicitat absoluta. 

Sí, el Parlament de Catalunya ha declarat la República Catalana, després d'una votació secreta amb 70 vots a favor, 10 en contra, 2 en blanc, i l'absència dels diputats de Ciutadans, PSC i PP. Un debat curt però amb moments de tensió i retrets per part de l'oposició. Especialment estorat em va deixar el discurs de l'Eva Granados, portaveu del PSC, parlant de ruptura, divisió i com els independentistes hem injectat odi contra d'altres racons d'Espanya. Veure per creure.

Quan s'acostaven 2/4 de 4 de la tarda, Carme Forcadell feia oficial el resultat de la votació més esperada de la història del Parlament. Aplaudiments, eufòria i un esclat de plors d'al·legria. Semblava impossible, però ja és nostra! Escric el primer article d'aquest bloc a la República Catalana, estat sobirà, lliure i independent. Des d'ahir a la tarda, malgrat el DNI caducat, som ciutadans lliures de Catalunya. I Déu n'hi do quina festa a la Plaça Sant Jaume! L'emblemàtic indret que sempre queda reservat per les grans ocasions nacionals.

I des d'Espanya, el president del seu govern anunciava la liquidació de la Generalitat i la convocatòria d'eleccions a un territori que no forma part del seu estat. Seria com si Rajoy convoqués eleccions a Portugal: No tindria cap validesa. Ells parlen de recuperar l'ordre constitucional a través d'unes eleccions (aquestes sí) amb garanties. No va valer el 27-S? No va valer l'1-O? La ciutadania de Catalunya ha expressat en multitud d'ocasions el mateix, i Catalunya no es mereix unes eleccions per anar a pidolar a una paret. 

Però jo pregunto: De debò creuen que es poden fer unes eleccions en condicions normals amb presos polítics? Amb repressió policial? Amb 10.000 piolins als nostres ports, càmpings i hotels? No, ja no tenim temps de pactar nosequè amb nosequi. El pitjor també és creure la legitimitat que podrien tenir unes eleccions amb el 39% del cens i els partits independentistes fora d'òrbita. Això seria vinculant i efectiu? 

Ara, però, cal recordar que vindran temps difícils. La comunitat internacional trigarà a reconèixer la nova República (cosa que tampoc és cap novetat) i l'Estat Espanyol interferirà encara en els nostres afers, com els Mossos. Ahir el BOE ja va destituir el director de la policia i el Major Trapero. Caldrà estar a l'agüait i defensar la República al carrer. Ahir ja vam veure com els ultres agredien gent a Barcelona i rebentaven els estudis de Catalunya Ràdio. La nostra força pacífica els derrotarà.

Avui, però, acabem de passar la ressaca i aprofitem el que tenim! VISCA LA REPÚBLICA!


divendres, 27 d’octubre de 2017

Prou de marejar la perdiu

Em dirigeixo a vostè, senyor Puigdemont, com a cap de l'executiu català: Avui el Senal farà saltar pels aires l'autogovern de Catalunya. La majoria absoluta del PP amb el suport explícit del PSOE tombarà les nostres institucions, controlarà els Mossos i es quedaran amb TV3 i Catalunya Ràdio. Vaja, tornar a una situació semblant (molt allunyada, però amb alguna similitud) a la d'èpoques passades. Un insult i una humiliació al nostre poble.

Ahir va ser una jornada boja. Ens van fer anar de corcó amb l'anunci de declaracions, suspensió de declaracions, eleccions, no eleccions, Parlament, ... Amunt i avall, sense saber ben bé cap a on i amb quin motiu. El cor i el cap van acabar ben extenuats.

Entenc que vostè volgués mostrar la imatge amb la seva voluntat de diàleg, però és impossible negociar amb una paret. A banda, seria el pitjor cop de porra que podrien rebre aquelles persones que van ser ferides durant l'1-O, i ja ni en parlem dels Jordis. Com els explicaríem tot plegat? Qui tindria la valentia der fer-ho? Davant d'aquest escenari, cal actuar amb fermesa, vostè i el govern. Per això celebro la dimissió del conseller Vila, no és temps per dubtar després de tot el que s'ha fet.

Avui és l'última oportunitat que tenen per proclamar la República i, en cas de no fer-ho, la desafecció que crearà serà difícil de remuntar en els propers anys. El món ens mira, i no entén aquest joc de sí i no. Si avui no actuen, molta gent que ha lluitat aquests anys per la independència i també s'hi han deixat la pell, deixaran de fer-los confiança, entre ells aquest servidor. Sabem que vindran maldades, però reitero que ens té a nosaltres i al Parlament darrere. Per respecte, actuïn ja. 

diumenge, 22 d’octubre de 2017

Rajoy treu a passejar l'estaca

Podem afirmar, de forma oficial, que l'autonomia ha mort. El funest Consell de Ministres d'ahir dissabte, en un acte de pujada dels nivells de testosterona, va carregar-se la poca autonomia política que li quedava a Catalunya (l'econòmica fa anys que és morta i enterrada). Mariano Rajoy ahir ens va convertir en una colònia: President triat des de Madrid i un Parlament sense capacitat de decisió.

L'aplicació de l'article va acompanyada de la intervenció a les institucions més simbòliques de l'autogovern: Els Mossos d'Esquadra i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. A partir d'ara, els directors de TV3 i Catalunya Ràdio seran triats per la gràcia de la senyora Soraya Sáez de Santamaría, i el nou Major dels Mossos (a Trapero li queda mig Telenotícies, si arriba) durà tricorni. Tot això per restablir l'odre constitucional i públic a Catalunya. És la recuperació d'aquella estaca la qual semblava que ens n'havíem desfet amb la falsa Transició.

El senyor Rivera ja fa salivera amb l'aplicació del 155 i les seves mesures, però veritablement frustrant és que aquest pla compti, com ja vaig dir en l'anterior article, amb el suport dels socialistes. Aquells qui es reivindiquen de ser la veritable esquerra i que la solució és el diàleg, mentre recolzen i apuntalen aquells qui volen la crispació, la divisió i la destrucció de l'autogovern català.

El d'ahir suposa el pitjor atac a les nostres institucions. No només queden suspeses de facto, si no que ens ho disfressen amb un reemplaçament necessari perquè les coses no vagin a pitjor. Podria tractar-se de l'enèsima humiliació al poble català, però aquest servidor considera que la humiliació més humiliant de totes les humiliacions que es fan i es desfan.

Novament, Espanya envia un missatge als catalans: El vostre vot no serveix per res. Ho vam constatar amb l'Estatut i ens reafirmem cada cop que el TC suspèn una llei del Parlament de Catalunya. Ara ho vivim amb l'anunci del canvi del govern per uns funcionaris madrilenys sense cap control per part de la cambra catalana, només al Senat de la majoria absolutísima del PP cada dos mesos. O la convocatòria d'eleccions per part de Rajoy. Per què van servir les eleccions al Parlament? Per res. Si els vostres dirigents no ens agraden, ens els petem i fotem els que ens agradin. Si això no és actitud colonial, que baixi Déu nostre senyor i ens expliqui què coi és.

Arribats a aquest punt, als catalans només ens queda una sortida digne: La Declaració d'Independència. Si no ho fem ara, estem condemnats a patir una repressió total que lluitarà sense descans. Si aquesta setmana el Parlament no aixeca la suspensió de la DI les passarem putes.

El President Puigdemont, en el seu discurs d'ahir, ho va deixar entreveure, assegurant que debatrà al Parlament els efectes de l'aplicació del 155. El que cal, però és tenir-ho clar i actuar amb determinació. President, el poble ha rebut de valent (literalment) per defensar que es pogués fer el referèndum i ha sortit multitudinàriament al carrer contra la repressió policial, els presos polítics i a favor de l'autogovern. Ara és l'hora dels polítics. Vostès no han dubtat de la nostra capacitat d'actuar, i nosaltres no volem dubtar de la seva. El govern ens trobarà al carrer fent-li costat, però el temps passa i cal actuar ja.

Com deia Lluís Llach: Si estirem tots ella caurà, i molt de temps no pot durar. Segur que tomba, tomba, ben curcada deu ser ja. Si tu l'estires fort per aquí, i jo l'estiro fort per allà, segur que tomba, tomba tomba, i ens podrem alliberar!

divendres, 20 d’octubre de 2017

Gran coalició constitucional(ista)

L'aplicació del 155 avança a passes de gegant. Demà dissabte, un consell de ministres extraordinari aprovarà que el famós article entri en vigor a Catalunya, amb l'excusa de voler recuperar la normalitat, retornar l'odre i la legalitat, aplicant certes mesures.

Aquestes mesures semblen haver sigut pactades amb el PSOE. Sí, el PSOE dirigit per un Pedro Sánchez que sempre va assegurar oposar-s'hi a aquesta contundent mesura per posar punt i final al procés. El mateix que, just després de ser expulsat de la secretaria general, va assegurar que Catalunya és una nació. El mateix que va prometre escoltar i dialogar amb Catalunya. Sí, és la mateixa persona que aprova la repressió policial i recolza Rajoy en qualsevol mesura per impedir el referèndum i la independència. Després d'això, l'actual secretari general dels socialistes espanyols ha convertit en anècdota l'¡Apoyaré el Estatuto de Catalunya que apruebe el Parlamento de Catalunya! del Zapatero.  Novament, em sento enganyat (i és la vegada...) per un partit que es fa dir d'esquerres i que, en matèria nacional, es posa al mateix nivell que Cs.

I en què consisteixen les mesures que demà donarà per bones el Consell de ministres? Sembla que la intervenció dels Mossos d'Esquadra per restablir l'ordre, la intervenció de TV3 per acabar amb la propaganda nazi i la convocatòria d'eleccions al gener. Les dues grans forces polítiques de l'Estat consideren que només així es pot tornar a l'escenari de normalitat anterior al procés. Vagi d'avantsala que aquest humil servidor mai participarà en unes eleccions al Parlament de Catalunya que no siguin convocades per la màxima institució del país: El President de la Generalitat.  De no fer-se així es tractarà d'un bunyol del qual els catalans no n'hauríem de participar sota cap concepte. 

Les altres mesures són també destacables, però no deixen de tenir un rerefons simbòlic. La intervenció dels Mossos i TV3 és un desig anhelat per l'espanyolisme des de temps immemorables. Els irrita molt que Catalunya gaudeixi d'una televisió plural, diversa i líder d'audiència, i una policia que comença a actuar cada cop més com si fos la d'un estat, deixant absolutament de banda les forces de seguretat de l'Estat. I tot això mentre fan salivera somiant intervenir el Departament d'Ensenyament i acabar amb l'exitós model d'immersió lingüística.

Ells es pensen que així claudicarem i tornarem al peix al cove de sempre, però ja és irreversible canviar la mentalitat de tants catalans que anhelen la llibertat del seu país, i més encara després dels fets viscuts abans, durant i després de l'1 d'octubre. Per tant, torno a insistir al President Puigdemont que s'afanyi a proclamar la República abans que la repressió dins l'Estat espanyol ens ofegui a tots.

Demà no sabem què passarà. Només sabem que cada cop som més a prop de la nostra llibertat.

dimecres, 18 d’octubre de 2017

Turquia, capital Madrid

Durant anys, hem viscuts feliços pensant que vivíem en un estat de dret amb una democràcia sòlida, que havíem deixat enrere èpoques passades on la democràcia estava vetada a tots els nivells i defensar uns ideals polítics diferents era motiu de persecució, presó i exili.

Creiem que tot això ho havíem deixat enrere i només en parlaven els llibres d'història i els avis a la sobretaula dels dinars familiars. Lamentablement, ens han enganyat: Espanya no és una democràcia que toleri les opinions de tothom i persegueix aquell que no pensi com ell. Des de mitjans de comunicació als responsables de les manifestacions més pacífiques i nombroses que s'han vist a Europa els darrers anys. 

Des de dilluns al vespre, els presidents de l'ANC, Jordi Sànchez, i Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, no gaudeixen de llibertat. L'Audiència Nacional els hi ha privat un dret fonamental imputant un delicte de sedició, incitant la gent a fer aixecaments tumultuaris contra l'Estat i provocar una revolta, fent referència al fet que el 20 de setembre van pujar damunt un cotxe de la Guàrdia Civil ha cridar amb un megàfon. Sí, ho han llegit bé. Espanya s'ha convertit en la Turquia Occidental i Rajoy és l'Erdogan amic de Merkel, amb més cabell i un cos més musculat gràcies a caminar ràpid.

El que no han vist a l'Audiència (o no els ha interessat) són les paraules de Sànchez i Cuixart desconvocant la mobilització davant la Conselleria d'Economia i deixant als Mossos fer un cordó que deixés sortir els agents que portaven tot el dia escorcollant d'edifici de la Rambla Catalunya. Han volgut aparentar ceguera davant la realitat dels fets, esbiaixant completament la realitat, tot amb finalitats polítiques.

L'empresonament de Sànchez i Cuixart és un fet extremadament greu que ens dóna dos missatges: La democràcia ha exal·lat el seu últim alè a Espanya i un avís a navegants. Ahir ja vam veure com la Fiscalia demanava presó sense fiança pel Major Trapero, tot i que al final va quedar en llibertat amb càrrecs (retirada de passaport i romandre localitzable les 24h). Forma part de l'alt preu que els Mossos en general i ell en particular han de pagar per l'actuació dels atemptats de Barcelona i Cambrils.

I novament, massiva sortida al carrer. Milers de persones a Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona, Reus, Olot, La Seu d'Urgell, Vic, Les Borges Blanques, Sant Feliu de Llobregat, ... En protesta per lea desmesurada actuació. I, com sempre, de forma absolutament pacífica. 

Avui estem tocats, molt tocats. Vivim en un país de la UE amb presos polítics, i a Brussel·les segueixen sense dir ni mu, o relativitzant els fets. Els comissaris europeus segueixen parlant d'afer intern i personatges de discutida rellevància com l'exprimer ministre francès Manuel Valls (ara un simple diputat detestat per qualsevol partit al país veí) diu que les imatges no van impactar prou perquè no va haver-hi morts. El senyor Valls, d'origen català, encara no ha entès que això és un moviment pacífic. Ell hauria preferit que Sant Julià de Ramis hagués sigut una recreació de la Batalla de Texas. La frivolitat que tant caracteritza Espanya i Itàlia sembla tenir un públic fidel més enllà dels Pirineus.

Ara més que mai, el govern i el President tenen el suport de la gent per activar els mecanismes escaients i respectar el mandat de l'1-O. Quina mediació i/o negociació podem establir amb presos polítics a Soto del Real? Què hem d'esperar, que els següents siguin Trapero, Puigdemont i Junqueras? Les ofertes de diàleg no tindran cap resposta d'Espanya més enllà de més repressió i més piolins. Per respecte a la gent, i per respecte aquells qui han acabat a la presó per la llibertat d'aquest país, ara és l'hora segadors!

dimecres, 11 d’octubre de 2017

Encara no toca

El camí ha sigut molt llarg, però sembla que comencem a arribar a la desitjada destinació. Ahir, però, no tocava. El moment polític porta més d'un mes amb la tensió pels núvols, des del ple del Parlament del 6 i 7 de setembre, passant pels escorcolls a diaris per requisar paperetes,  la constant vulneració de drets civils a Catalunya, l'entrada de la Guàrdia Civil a la Generalitat i el fatídic 1 d'octubre, una jornada que difícilment oblidarem.

Aquell dia vam ser molts els que vam ocupar col·legis, protegir les urnes i les paperetes per poder fer un referèndum en condicions. La resposta de l'Estat, però, foren 10.000 guàrdies civils i policies nacionals per reprimir a cops de porra les ànsies de llibertat dels catalans. Unes imatges que han arribat i horroritzat el món. El poble català, igualment, s'ha mantingut fermament dret convocant marxes pacífiques, com una històrica vaga general o una manifestació per la unitat d'Espanya.

Després de setmanes i dies d'especulacions, el 10 d'octubre quedarà marcat com el dia de la proclamació d'independència més efímera de la història: Poc més de 10 segons. En un discurs on el President de la Generalitat presentava els resultats del referèndum al Parlament. Tots esperàvem que l'anunci dels resultats donés pas a la proclamació de la República, en virtut de la Llei de Transitorietat. Ho va fer, però amb ràpida retirada, emparant-se en la necessitat d'obrir vies de diàleg, seguint les pautes de la Unió Europea i l'alcaldessa de Barcelona.

Servidor ho va viure des del Passeig Lluís Companys. Allà, l'Arc de Triomf passà a ser l'Arc de la Desfeta, es podia observar fàcilment per les cares de pomes agres. Jo no en vaig quedar al marge. És evident, tots anàvem amb l'objectiu de veure nàixer un país nou, pel qual tant hem lluitat. Els xiulets i algun crit de traïdor! van sentir-se, silenciats per alguns tímids aplaudiments. 

La rauxa em va deixar tocat, però el seny hem deia que era la decisió correcta. Ara la pilota queda a la teulada de Madrid, i quedarà demostrat davant el món que no hi haurà hagut negociació per culpa dels catalans. La Generalitat podrà evidenciar davant el món com el Govern espanyol no vol negociar i com es tanca en banda davant els crits de diàleg de Catalunya, que reben per resposta la negació de la violència policial, el referèndum i d'aplicar l'article 155 de la Constitució. Una mostra indubtable de diàleg i mediació. 

Ara bé, cal marcar una mediació per no cremar la gent. S'han de marcar uns terminis que, en cas de no arribar a cap acord, aixequin la suspensió dels afectes de la Declaració d'independència que ahir signaren els 72 diputats de Junts pel Sí i la CUP. El clam que molts pronunciem és clar: Fem-ho bé, però fem-ho. El cava haurà d'esperar, però l'obrirem.

dimecres, 8 de febrer de 2017

Judici a 2.300.000 persones

Els últims temps ens han permès veure macrojudicis en tots els àmbits. Casos en els que els jutjats han hagut d'habilitar sales especials perquè no hi cabien tots els acusats. El judici que començava ahir, però, era diferent. Només n'hi havia 3 d'acusats, però de responsables ni n'havia 2.300.000.

Sí, parlo del judici del 9-N, que començà dilluns a la sala noble del TSJC. En aquest singular escenari es jutjaran Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau pel següent delicte: Posar les urnes el 9 de novembre de 2014 i permetre que els catalans poguessin decidir el seu futur. Sembla que, per l'estat, permetre que els ciutadans expressin democràticament allò que volen és un greu delicte. Qui els entengui, que els compri.

La jornada inicial protagonitzà enfrontaments entre la Fiscalia i Mas i desencontres entre els acusats. Mentre l'expresident assegurava que ell és l'únic responsable de tot el que passà el 9-N, Ortega atribuí totes les funcions als voluntaris, així que no va quedar massa clar qui n'era el responsable. Rigau, mentrestant, assegurava que Catalunya té una gran experiència en el món del voluntariat, com el vessament de petroli a Galícia. 

Dilluns fou la jornada amb més càrrega política, però ahir dimarts i avui dimecres han seguit passant pel judici. Mentre alguns directors d'escola negaven cap tipus de pressions, d'altres asseguraven que la Generalitat obligà a cedir els locals de la seva propietat. Novament, contradiccions que haurien de dificultar el fet de generar una sentència ferma.

Malgrat que encara no hi ha dictada la sentència, penso i seguiré pensant que aquest judici és una vergonya de l'alçada d'un campanar. Resulta esperpèntic que un estat posi tota la seva maquinària a perseguir 3 persones que van permetre que els catalans votessin. És surrealista que es vulgui empresonar polítics per respondre a les demandes ciutadanes.

I sí, el món ens mira i se n'adona del podriment de l'estat espanyol. La BBC, Politico,  Libération, Deutschlandfunk, ... han elaborat cròniques sobre el que passava dilluns a Barcelona davant del TSJC, perquè sempre haurem de recordar les 50.000 persones que van concentrar-s'hi davant del tribunal ho feien per protestar contra un judici vergonyós i una justícia injusta, no per coaccionar ningú. Important destacar que pocs d'aquests mitjans han comprat la versió de la premsa de Madrid.

He sigut molt crític amb la gestió d'Artur Mas al capdavant de la Generalitat i no és algú que m'aixequi gaires simpaties políticament parlant, però sempre seré al seu costat quan es tracti de defensar la democràcia. Mai aconseguiré entendre com es pot jutjar algú per tenir uns ideals democràtics i pacífics. Si aquesta és l'estratègia de l'estat per evitar que marxem (descartada ja l'Operació Diàleg), sincerament, dubto que pugui convèncer algú.

dilluns, 23 de gener de 2017

Catalunya pregunta en prime time

Realitzar una entrevista al President de la Generalitat és sempre un repte difícil per entomar, i saps abans de començar que seràs criticat a tort i a dret per tot.

Ahir, però, TV3 va decidir arriscar-se i abandonar el típic format d'entrevista institucional des del Palau de la Generalitat i va apostar per un format innovador: Una entrevista feta per 12 catalans de tot el país al Teatre Conservatori de Manresa, el cor de Catalunya (Un teatre que, per cert, havia d'acabar com L'Artesà d'El Prat de Llobregat i van salvar. ICV, pren-ne nota), un primer pas a una possible i necessària descentralització del nostre petit país.

L'objectiu del programa era el de representar la societat civil a través de gent del carrer, i que fos un programa on s'hi parlés de tot. I sí, fou un xou televisiu de 3 hores on el President va suar la cansalada de debò amb preguntes i repreguntes sobre la sanitat, l'atur, la indústria, el procés, ... De la versió nostrada de l'¡Aló Presidente! veneçolà a un parany d'ERC al PDECat (Xavier Rius dixit).

Des del Banda Ampla no vèiem a TV3 un espai on els ciutadans fossin tant partíceps de la situació, i amb ganes d'obtenir respostes per part del cap de l'executiu. Persones insistents i punyents, que van fer que el President sués una mica més del que tots esperàvem. 

Ara, també cal fer esment a la procedència de bona part dels preguntadors. Membres de SCC, caps de llista d'ICV, membres d'Unió de Pagesos, sindicalistes de la sanitat, ... No faré com la Marta Pascal i criticaré la seva presència (van ser votats per tots aquells que van assistir als debats previs), sinó que cal deixar que TV3 i la gent els seleccioni seguint criteris. La representativitat nacional, però, sempre serà difícl (per no dir impossible).

Vull agraïr als responsables de la televisió pública del país per fer aquest repte, que fou un èxit d'audiència i seguiment: 16,3% d'audiència, 429.000 espectadors de mitjana (1.354.000 en van connectar un moment o un altre) i 3r trènding tòpic mundial. Dades que demostren que la política barrejada amb participació ciutadana importa, i molt. També m'agradaria saber si RTVE té pensar rescatar del bagul dels records el mític Tengo una pregunta para usted i sotmetre a una entrevista semblant a Mariano Rajoy. Després, però, qui manipula, censura, és la tele dels separatas i adoctrina és la CCMA...

Esperem també que aquest format, malgrat ser tant complex, tingui continuïtat a la graella del primer canal de Televisió de Catalunya i que hi passin les figures més rellevants de la política catalana. El debat i la discrepància des del punt de vista del carrer sempre és necessari i és senyal de bona salut democràtica. Com diu en Sergi Picazo, la gent està indignada i els cal un altaveu. Quin millor que el dels mitjans públics?

Aquí podeu recuperar el programa sencer: