diumenge, 12 de novembre de 2017

Marea blanca contra els presos polítics

Si el moviment independentista s'ha graduat en alguna cosa aquests anys ha sigut en movilitzacions. Hem fet una cadena humana, una V, hem confluït arreu del territori, hem invaït la Meridiana, el Passeig de Gràcia, ... Vaja, l'ANC i Òmnium mereixen la matrícula d'honor a les marxes més singulars d'Europa.

Pot semblar, doncs, que l'originalitat comença a anar a la baixa, però sempre ens equivoquem. Nova demostració dels independentistes al carrer, amb una de les imatges més impactants i singulars que recordo: El carrer Marina des de Passeig de Gràcia fins al mar convertit en una marea blanca per la llibertat dels consellers i els Jordis, provocant una fantàstica visió aèria . Aquest cop, a més, amb la llum del mòbil per no tacar el terra de cera i provocar severes afectacions al convuls trànsit barceloní.

La d'ahir no era una mani més. Aquest cop tenim mig govern a la presó i l'altre mig a l'exili, un 155 que ens aixafa cada dia més com a país i unes eleccions el 21 de desembre que no sabem com entomar ni què fer després de celebrar-les. Un autèntic atzucac difícil de resoldre que deixa en una situació veritablement complexa. 

Si em demostrat alguna cosa com a país, però, és que no ens rendirem. La situació és complicada i l'horitzó que se'ns albira no pronostica res fàcil i plaent, però el poble segueix dignament alçat contra la repressió i l'abús policial i judicial d'un estat en descomposició. Gent de Barcelona, Ponent, Girona, Camp de Tarragona, Terres de l'Ebre, Pirineu, Catalunya Central, ... Tants fins a 750.000 que, amb total civisme i sense violència, volem acabar amb aquesta situació vergonyosa.

Ens esperen setmanes i mesos difícils, però ara més que mai ens necessiten i ens necessitem. Només nosaltres, actuant com un roc, serem capaços de vèncer els adversaris que venen d'Almansa. Pels presos, pels exiliats, pels represaliats, país, per la gent. 

divendres, 3 de novembre de 2017

Li'n diuen democràcia i no ho és

Fa temps que tinc clar que no vivim ni en una democràcia ni en un estat de dret. Quin estat de dret és aquell que empresona un govern legítim, sorgit de les urnes, que s'ha limitat (amb alguns canvis) el programa polític amb el qual van guanyar democràticament unes eleccions lliures? Quina mena de país que triga 2 anys per citar a declarar Iñaki Urdangarín i dos dies per citar a declarar Oriol Junqueras?

La jutge Lamela els imputa delictes de sedició, rebel·lió i d'altres per escoltar la veu del poble. Quan hem vist algun membre del govern aixecar-se tumultuàriament contra res? És normal que ho vegin així, tenint en compte la informació esbiaixada dels mitjans espanyols, però en tots aquests anys de Diades i manifestacions multitudinàries MAI hi ha hagut un sol incident. Repeteixo, MAI. Imputar aquests delictes és un cas de terrible ignorància i irresponsabilitat.

I mentrestant, les cúpules del PP, C's i PSC ben contentes per l'acció dels jutges independents. Quina vergonya veure partits polítics contents de que companys de cambra vagin a la presó per defensar els seus ideals. Què li semblaria al senyor Miquel Iceta anar a la presó per defensar un referèndum per canviar la Constitució? Veure per creure.

El pitjor de tot plegat és que, des d'ahir, a les presons de Madrid tenim bones persones, que no han robat i només s'han compromès a tirar endavant el seu projecte polític, legitimat amb les urnes. Marits, mullers, germans, pares, mares, ... Allunyats de les seves famílies i casa seva, dispersos com si fossin terroristes.

I després de veure els responsables de fer les manifestacions pacífiques més multitudinàries d'aquest país i el seu govern a la presó, algú ens farà creure que Espanya (o Turquia, ja no sabem quin estat és) és una democràcia i un estat de dret? Ho sento, ja no podem seguir amb la bena als ulls. Com dèiem en un dels càntics més repetits aquests dies: Li'n diuen democràcia, i no ho és.

dissabte, 28 d’octubre de 2017

Adéu autonomia, hola República!

Ciutadans de Catalunya, ja la tenim aquí! Hem patit, ens hem desanimat, hem rigut i hem plorat, però aquesta macedònia de sentiments ha canviat momentàniament per donar pas a la felicitat absoluta. 

Sí, el Parlament de Catalunya ha declarat la República Catalana, després d'una votació secreta amb 70 vots a favor, 10 en contra, 2 en blanc, i l'absència dels diputats de Ciutadans, PSC i PP. Un debat curt però amb moments de tensió i retrets per part de l'oposició. Especialment estorat em va deixar el discurs de l'Eva Granados, portaveu del PSC, parlant de ruptura, divisió i com els independentistes hem injectat odi contra d'altres racons d'Espanya. Veure per creure.

Quan s'acostaven 2/4 de 4 de la tarda, Carme Forcadell feia oficial el resultat de la votació més esperada de la història del Parlament. Aplaudiments, eufòria i un esclat de plors d'al·legria. Semblava impossible, però ja és nostra! Escric el primer article d'aquest bloc a la República Catalana, estat sobirà, lliure i independent. Des d'ahir a la tarda, malgrat el DNI caducat, som ciutadans lliures de Catalunya. I Déu n'hi do quina festa a la Plaça Sant Jaume! L'emblemàtic indret que sempre queda reservat per les grans ocasions nacionals.

I des d'Espanya, el president del seu govern anunciava la liquidació de la Generalitat i la convocatòria d'eleccions a un territori que no forma part del seu estat. Seria com si Rajoy convoqués eleccions a Portugal: No tindria cap validesa. Ells parlen de recuperar l'ordre constitucional a través d'unes eleccions (aquestes sí) amb garanties. No va valer el 27-S? No va valer l'1-O? La ciutadania de Catalunya ha expressat en multitud d'ocasions el mateix, i Catalunya no es mereix unes eleccions per anar a pidolar a una paret. 

Però jo pregunto: De debò creuen que es poden fer unes eleccions en condicions normals amb presos polítics? Amb repressió policial? Amb 10.000 piolins als nostres ports, càmpings i hotels? No, ja no tenim temps de pactar nosequè amb nosequi. El pitjor també és creure la legitimitat que podrien tenir unes eleccions amb el 39% del cens i els partits independentistes fora d'òrbita. Això seria vinculant i efectiu? 

Ara, però, cal recordar que vindran temps difícils. La comunitat internacional trigarà a reconèixer la nova República (cosa que tampoc és cap novetat) i l'Estat Espanyol interferirà encara en els nostres afers, com els Mossos. Ahir el BOE ja va destituir el director de la policia i el Major Trapero. Caldrà estar a l'agüait i defensar la República al carrer. Ahir ja vam veure com els ultres agredien gent a Barcelona i rebentaven els estudis de Catalunya Ràdio. La nostra força pacífica els derrotarà.

Avui, però, acabem de passar la ressaca i aprofitem el que tenim! VISCA LA REPÚBLICA!


divendres, 27 d’octubre de 2017

Prou de marejar la perdiu

Em dirigeixo a vostè, senyor Puigdemont, com a cap de l'executiu català: Avui el Senal farà saltar pels aires l'autogovern de Catalunya. La majoria absoluta del PP amb el suport explícit del PSOE tombarà les nostres institucions, controlarà els Mossos i es quedaran amb TV3 i Catalunya Ràdio. Vaja, tornar a una situació semblant (molt allunyada, però amb alguna similitud) a la d'èpoques passades. Un insult i una humiliació al nostre poble.

Ahir va ser una jornada boja. Ens van fer anar de corcó amb l'anunci de declaracions, suspensió de declaracions, eleccions, no eleccions, Parlament, ... Amunt i avall, sense saber ben bé cap a on i amb quin motiu. El cor i el cap van acabar ben extenuats.

Entenc que vostè volgués mostrar la imatge amb la seva voluntat de diàleg, però és impossible negociar amb una paret. A banda, seria el pitjor cop de porra que podrien rebre aquelles persones que van ser ferides durant l'1-O, i ja ni en parlem dels Jordis. Com els explicaríem tot plegat? Qui tindria la valentia der fer-ho? Davant d'aquest escenari, cal actuar amb fermesa, vostè i el govern. Per això celebro la dimissió del conseller Vila, no és temps per dubtar després de tot el que s'ha fet.

Avui és l'última oportunitat que tenen per proclamar la República i, en cas de no fer-ho, la desafecció que crearà serà difícil de remuntar en els propers anys. El món ens mira, i no entén aquest joc de sí i no. Si avui no actuen, molta gent que ha lluitat aquests anys per la independència i també s'hi han deixat la pell, deixaran de fer-los confiança, entre ells aquest servidor. Sabem que vindran maldades, però reitero que ens té a nosaltres i al Parlament darrere. Per respecte, actuïn ja. 

diumenge, 22 d’octubre de 2017

Rajoy treu a passejar l'estaca

Podem afirmar, de forma oficial, que l'autonomia ha mort. El funest Consell de Ministres d'ahir dissabte, en un acte de pujada dels nivells de testosterona, va carregar-se la poca autonomia política que li quedava a Catalunya (l'econòmica fa anys que és morta i enterrada). Mariano Rajoy ahir ens va convertir en una colònia: President triat des de Madrid i un Parlament sense capacitat de decisió.

L'aplicació de l'article va acompanyada de la intervenció a les institucions més simbòliques de l'autogovern: Els Mossos d'Esquadra i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. A partir d'ara, els directors de TV3 i Catalunya Ràdio seran triats per la gràcia de la senyora Soraya Sáez de Santamaría, i el nou Major dels Mossos (a Trapero li queda mig Telenotícies, si arriba) durà tricorni. Tot això per restablir l'odre constitucional i públic a Catalunya. És la recuperació d'aquella estaca la qual semblava que ens n'havíem desfet amb la falsa Transició.

El senyor Rivera ja fa salivera amb l'aplicació del 155 i les seves mesures, però veritablement frustrant és que aquest pla compti, com ja vaig dir en l'anterior article, amb el suport dels socialistes. Aquells qui es reivindiquen de ser la veritable esquerra i que la solució és el diàleg, mentre recolzen i apuntalen aquells qui volen la crispació, la divisió i la destrucció de l'autogovern català.

El d'ahir suposa el pitjor atac a les nostres institucions. No només queden suspeses de facto, si no que ens ho disfressen amb un reemplaçament necessari perquè les coses no vagin a pitjor. Podria tractar-se de l'enèsima humiliació al poble català, però aquest servidor considera que la humiliació més humiliant de totes les humiliacions que es fan i es desfan.

Novament, Espanya envia un missatge als catalans: El vostre vot no serveix per res. Ho vam constatar amb l'Estatut i ens reafirmem cada cop que el TC suspèn una llei del Parlament de Catalunya. Ara ho vivim amb l'anunci del canvi del govern per uns funcionaris madrilenys sense cap control per part de la cambra catalana, només al Senat de la majoria absolutísima del PP cada dos mesos. O la convocatòria d'eleccions per part de Rajoy. Per què van servir les eleccions al Parlament? Per res. Si els vostres dirigents no ens agraden, ens els petem i fotem els que ens agradin. Si això no és actitud colonial, que baixi Déu nostre senyor i ens expliqui què coi és.

Arribats a aquest punt, als catalans només ens queda una sortida digne: La Declaració d'Independència. Si no ho fem ara, estem condemnats a patir una repressió total que lluitarà sense descans. Si aquesta setmana el Parlament no aixeca la suspensió de la DI les passarem putes.

El President Puigdemont, en el seu discurs d'ahir, ho va deixar entreveure, assegurant que debatrà al Parlament els efectes de l'aplicació del 155. El que cal, però és tenir-ho clar i actuar amb determinació. President, el poble ha rebut de valent (literalment) per defensar que es pogués fer el referèndum i ha sortit multitudinàriament al carrer contra la repressió policial, els presos polítics i a favor de l'autogovern. Ara és l'hora dels polítics. Vostès no han dubtat de la nostra capacitat d'actuar, i nosaltres no volem dubtar de la seva. El govern ens trobarà al carrer fent-li costat, però el temps passa i cal actuar ja.

Com deia Lluís Llach: Si estirem tots ella caurà, i molt de temps no pot durar. Segur que tomba, tomba, ben curcada deu ser ja. Si tu l'estires fort per aquí, i jo l'estiro fort per allà, segur que tomba, tomba tomba, i ens podrem alliberar!

divendres, 20 d’octubre de 2017

Gran coalició constitucional(ista)

L'aplicació del 155 avança a passes de gegant. Demà dissabte, un consell de ministres extraordinari aprovarà que el famós article entri en vigor a Catalunya, amb l'excusa de voler recuperar la normalitat, retornar l'odre i la legalitat, aplicant certes mesures.

Aquestes mesures semblen haver sigut pactades amb el PSOE. Sí, el PSOE dirigit per un Pedro Sánchez que sempre va assegurar oposar-s'hi a aquesta contundent mesura per posar punt i final al procés. El mateix que, just després de ser expulsat de la secretaria general, va assegurar que Catalunya és una nació. El mateix que va prometre escoltar i dialogar amb Catalunya. Sí, és la mateixa persona que aprova la repressió policial i recolza Rajoy en qualsevol mesura per impedir el referèndum i la independència. Després d'això, l'actual secretari general dels socialistes espanyols ha convertit en anècdota l'¡Apoyaré el Estatuto de Catalunya que apruebe el Parlamento de Catalunya! del Zapatero.  Novament, em sento enganyat (i és la vegada...) per un partit que es fa dir d'esquerres i que, en matèria nacional, es posa al mateix nivell que Cs.

I en què consisteixen les mesures que demà donarà per bones el Consell de ministres? Sembla que la intervenció dels Mossos d'Esquadra per restablir l'ordre, la intervenció de TV3 per acabar amb la propaganda nazi i la convocatòria d'eleccions al gener. Les dues grans forces polítiques de l'Estat consideren que només així es pot tornar a l'escenari de normalitat anterior al procés. Vagi d'avantsala que aquest humil servidor mai participarà en unes eleccions al Parlament de Catalunya que no siguin convocades per la màxima institució del país: El President de la Generalitat.  De no fer-se així es tractarà d'un bunyol del qual els catalans no n'hauríem de participar sota cap concepte. 

Les altres mesures són també destacables, però no deixen de tenir un rerefons simbòlic. La intervenció dels Mossos i TV3 és un desig anhelat per l'espanyolisme des de temps immemorables. Els irrita molt que Catalunya gaudeixi d'una televisió plural, diversa i líder d'audiència, i una policia que comença a actuar cada cop més com si fos la d'un estat, deixant absolutament de banda les forces de seguretat de l'Estat. I tot això mentre fan salivera somiant intervenir el Departament d'Ensenyament i acabar amb l'exitós model d'immersió lingüística.

Ells es pensen que així claudicarem i tornarem al peix al cove de sempre, però ja és irreversible canviar la mentalitat de tants catalans que anhelen la llibertat del seu país, i més encara després dels fets viscuts abans, durant i després de l'1 d'octubre. Per tant, torno a insistir al President Puigdemont que s'afanyi a proclamar la República abans que la repressió dins l'Estat espanyol ens ofegui a tots.

Demà no sabem què passarà. Només sabem que cada cop som més a prop de la nostra llibertat.

dimecres, 18 d’octubre de 2017

Turquia, capital Madrid

Durant anys, hem viscuts feliços pensant que vivíem en un estat de dret amb una democràcia sòlida, que havíem deixat enrere èpoques passades on la democràcia estava vetada a tots els nivells i defensar uns ideals polítics diferents era motiu de persecució, presó i exili.

Creiem que tot això ho havíem deixat enrere i només en parlaven els llibres d'història i els avis a la sobretaula dels dinars familiars. Lamentablement, ens han enganyat: Espanya no és una democràcia que toleri les opinions de tothom i persegueix aquell que no pensi com ell. Des de mitjans de comunicació als responsables de les manifestacions més pacífiques i nombroses que s'han vist a Europa els darrers anys. 

Des de dilluns al vespre, els presidents de l'ANC, Jordi Sànchez, i Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, no gaudeixen de llibertat. L'Audiència Nacional els hi ha privat un dret fonamental imputant un delicte de sedició, incitant la gent a fer aixecaments tumultuaris contra l'Estat i provocar una revolta, fent referència al fet que el 20 de setembre van pujar damunt un cotxe de la Guàrdia Civil ha cridar amb un megàfon. Sí, ho han llegit bé. Espanya s'ha convertit en la Turquia Occidental i Rajoy és l'Erdogan amic de Merkel, amb més cabell i un cos més musculat gràcies a caminar ràpid.

El que no han vist a l'Audiència (o no els ha interessat) són les paraules de Sànchez i Cuixart desconvocant la mobilització davant la Conselleria d'Economia i deixant als Mossos fer un cordó que deixés sortir els agents que portaven tot el dia escorcollant d'edifici de la Rambla Catalunya. Han volgut aparentar ceguera davant la realitat dels fets, esbiaixant completament la realitat, tot amb finalitats polítiques.

L'empresonament de Sànchez i Cuixart és un fet extremadament greu que ens dóna dos missatges: La democràcia ha exal·lat el seu últim alè a Espanya i un avís a navegants. Ahir ja vam veure com la Fiscalia demanava presó sense fiança pel Major Trapero, tot i que al final va quedar en llibertat amb càrrecs (retirada de passaport i romandre localitzable les 24h). Forma part de l'alt preu que els Mossos en general i ell en particular han de pagar per l'actuació dels atemptats de Barcelona i Cambrils.

I novament, massiva sortida al carrer. Milers de persones a Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona, Reus, Olot, La Seu d'Urgell, Vic, Les Borges Blanques, Sant Feliu de Llobregat, ... En protesta per lea desmesurada actuació. I, com sempre, de forma absolutament pacífica. 

Avui estem tocats, molt tocats. Vivim en un país de la UE amb presos polítics, i a Brussel·les segueixen sense dir ni mu, o relativitzant els fets. Els comissaris europeus segueixen parlant d'afer intern i personatges de discutida rellevància com l'exprimer ministre francès Manuel Valls (ara un simple diputat detestat per qualsevol partit al país veí) diu que les imatges no van impactar prou perquè no va haver-hi morts. El senyor Valls, d'origen català, encara no ha entès que això és un moviment pacífic. Ell hauria preferit que Sant Julià de Ramis hagués sigut una recreació de la Batalla de Texas. La frivolitat que tant caracteritza Espanya i Itàlia sembla tenir un públic fidel més enllà dels Pirineus.

Ara més que mai, el govern i el President tenen el suport de la gent per activar els mecanismes escaients i respectar el mandat de l'1-O. Quina mediació i/o negociació podem establir amb presos polítics a Soto del Real? Què hem d'esperar, que els següents siguin Trapero, Puigdemont i Junqueras? Les ofertes de diàleg no tindran cap resposta d'Espanya més enllà de més repressió i més piolins. Per respecte a la gent, i per respecte aquells qui han acabat a la presó per la llibertat d'aquest país, ara és l'hora segadors!

dimecres, 11 d’octubre de 2017

Encara no toca

El camí ha sigut molt llarg, però sembla que comencem a arribar a la desitjada destinació. Ahir, però, no tocava. El moment polític porta més d'un mes amb la tensió pels núvols, des del ple del Parlament del 6 i 7 de setembre, passant pels escorcolls a diaris per requisar paperetes,  la constant vulneració de drets civils a Catalunya, l'entrada de la Guàrdia Civil a la Generalitat i el fatídic 1 d'octubre, una jornada que difícilment oblidarem.

Aquell dia vam ser molts els que vam ocupar col·legis, protegir les urnes i les paperetes per poder fer un referèndum en condicions. La resposta de l'Estat, però, foren 10.000 guàrdies civils i policies nacionals per reprimir a cops de porra les ànsies de llibertat dels catalans. Unes imatges que han arribat i horroritzat el món. El poble català, igualment, s'ha mantingut fermament dret convocant marxes pacífiques, com una històrica vaga general o una manifestació per la unitat d'Espanya.

Després de setmanes i dies d'especulacions, el 10 d'octubre quedarà marcat com el dia de la proclamació d'independència més efímera de la història: Poc més de 10 segons. En un discurs on el President de la Generalitat presentava els resultats del referèndum al Parlament. Tots esperàvem que l'anunci dels resultats donés pas a la proclamació de la República, en virtut de la Llei de Transitorietat. Ho va fer, però amb ràpida retirada, emparant-se en la necessitat d'obrir vies de diàleg, seguint les pautes de la Unió Europea i l'alcaldessa de Barcelona.

Servidor ho va viure des del Passeig Lluís Companys. Allà, l'Arc de Triomf passà a ser l'Arc de la Desfeta, es podia observar fàcilment per les cares de pomes agres. Jo no en vaig quedar al marge. És evident, tots anàvem amb l'objectiu de veure nàixer un país nou, pel qual tant hem lluitat. Els xiulets i algun crit de traïdor! van sentir-se, silenciats per alguns tímids aplaudiments. 

La rauxa em va deixar tocat, però el seny hem deia que era la decisió correcta. Ara la pilota queda a la teulada de Madrid, i quedarà demostrat davant el món que no hi haurà hagut negociació per culpa dels catalans. La Generalitat podrà evidenciar davant el món com el Govern espanyol no vol negociar i com es tanca en banda davant els crits de diàleg de Catalunya, que reben per resposta la negació de la violència policial, el referèndum i d'aplicar l'article 155 de la Constitució. Una mostra indubtable de diàleg i mediació. 

Ara bé, cal marcar una mediació per no cremar la gent. S'han de marcar uns terminis que, en cas de no arribar a cap acord, aixequin la suspensió dels afectes de la Declaració d'independència que ahir signaren els 72 diputats de Junts pel Sí i la CUP. El clam que molts pronunciem és clar: Fem-ho bé, però fem-ho. El cava haurà d'esperar, però l'obrirem.

dimecres, 8 de febrer de 2017

Judici a 2.300.000 persones

Els últims temps ens han permès veure macrojudicis en tots els àmbits. Casos en els que els jutjats han hagut d'habilitar sales especials perquè no hi cabien tots els acusats. El judici que començava ahir, però, era diferent. Només n'hi havia 3 d'acusats, però de responsables ni n'havia 2.300.000.

Sí, parlo del judici del 9-N, que començà dilluns a la sala noble del TSJC. En aquest singular escenari es jutjaran Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau pel següent delicte: Posar les urnes el 9 de novembre de 2014 i permetre que els catalans poguessin decidir el seu futur. Sembla que, per l'estat, permetre que els ciutadans expressin democràticament allò que volen és un greu delicte. Qui els entengui, que els compri.

La jornada inicial protagonitzà enfrontaments entre la Fiscalia i Mas i desencontres entre els acusats. Mentre l'expresident assegurava que ell és l'únic responsable de tot el que passà el 9-N, Ortega atribuí totes les funcions als voluntaris, així que no va quedar massa clar qui n'era el responsable. Rigau, mentrestant, assegurava que Catalunya té una gran experiència en el món del voluntariat, com el vessament de petroli a Galícia. 

Dilluns fou la jornada amb més càrrega política, però ahir dimarts i avui dimecres han seguit passant pel judici. Mentre alguns directors d'escola negaven cap tipus de pressions, d'altres asseguraven que la Generalitat obligà a cedir els locals de la seva propietat. Novament, contradiccions que haurien de dificultar el fet de generar una sentència ferma.

Malgrat que encara no hi ha dictada la sentència, penso i seguiré pensant que aquest judici és una vergonya de l'alçada d'un campanar. Resulta esperpèntic que un estat posi tota la seva maquinària a perseguir 3 persones que van permetre que els catalans votessin. És surrealista que es vulgui empresonar polítics per respondre a les demandes ciutadanes.

I sí, el món ens mira i se n'adona del podriment de l'estat espanyol. La BBC, Politico,  Libération, Deutschlandfunk, ... han elaborat cròniques sobre el que passava dilluns a Barcelona davant del TSJC, perquè sempre haurem de recordar les 50.000 persones que van concentrar-s'hi davant del tribunal ho feien per protestar contra un judici vergonyós i una justícia injusta, no per coaccionar ningú. Important destacar que pocs d'aquests mitjans han comprat la versió de la premsa de Madrid.

He sigut molt crític amb la gestió d'Artur Mas al capdavant de la Generalitat i no és algú que m'aixequi gaires simpaties políticament parlant, però sempre seré al seu costat quan es tracti de defensar la democràcia. Mai aconseguiré entendre com es pot jutjar algú per tenir uns ideals democràtics i pacífics. Si aquesta és l'estratègia de l'estat per evitar que marxem (descartada ja l'Operació Diàleg), sincerament, dubto que pugui convèncer algú.

dilluns, 23 de gener de 2017

Catalunya pregunta en prime time

Realitzar una entrevista al President de la Generalitat és sempre un repte difícil per entomar, i saps abans de començar que seràs criticat a tort i a dret per tot.

Ahir, però, TV3 va decidir arriscar-se i abandonar el típic format d'entrevista institucional des del Palau de la Generalitat i va apostar per un format innovador: Una entrevista feta per 12 catalans de tot el país al Teatre Conservatori de Manresa, el cor de Catalunya (Un teatre que, per cert, havia d'acabar com L'Artesà d'El Prat de Llobregat i van salvar. ICV, pren-ne nota), un primer pas a una possible i necessària descentralització del nostre petit país.

L'objectiu del programa era el de representar la societat civil a través de gent del carrer, i que fos un programa on s'hi parlés de tot. I sí, fou un xou televisiu de 3 hores on el President va suar la cansalada de debò amb preguntes i repreguntes sobre la sanitat, l'atur, la indústria, el procés, ... De la versió nostrada de l'¡Aló Presidente! veneçolà a un parany d'ERC al PDECat (Xavier Rius dixit).

Des del Banda Ampla no vèiem a TV3 un espai on els ciutadans fossin tant partíceps de la situació, i amb ganes d'obtenir respostes per part del cap de l'executiu. Persones insistents i punyents, que van fer que el President sués una mica més del que tots esperàvem. 

Ara, també cal fer esment a la procedència de bona part dels preguntadors. Membres de SCC, caps de llista d'ICV, membres d'Unió de Pagesos, sindicalistes de la sanitat, ... No faré com la Marta Pascal i criticaré la seva presència (van ser votats per tots aquells que van assistir als debats previs), sinó que cal deixar que TV3 i la gent els seleccioni seguint criteris. La representativitat nacional, però, sempre serà difícl (per no dir impossible).

Vull agraïr als responsables de la televisió pública del país per fer aquest repte, que fou un èxit d'audiència i seguiment: 16,3% d'audiència, 429.000 espectadors de mitjana (1.354.000 en van connectar un moment o un altre) i 3r trènding tòpic mundial. Dades que demostren que la política barrejada amb participació ciutadana importa, i molt. També m'agradaria saber si RTVE té pensar rescatar del bagul dels records el mític Tengo una pregunta para usted i sotmetre a una entrevista semblant a Mariano Rajoy. Després, però, qui manipula, censura, és la tele dels separatas i adoctrina és la CCMA...

Esperem també que aquest format, malgrat ser tant complex, tingui continuïtat a la graella del primer canal de Televisió de Catalunya i que hi passin les figures més rellevants de la política catalana. El debat i la discrepància des del punt de vista del carrer sempre és necessari i és senyal de bona salut democràtica. Com diu en Sergi Picazo, la gent està indignada i els cal un altaveu. Quin millor que el dels mitjans públics?

Aquí podeu recuperar el programa sencer: 

divendres, 20 de gener de 2017

Benvinguts a l'era Trump

Dos mesos després de les eleccions nord-americanes, Donald Trump ha jurat avui el càrrec com 45è President dels Estats Units d'Amèrica. Encara amb la incredulitat i la sorpresa d'aquell 8 de novembre, hem vist com el candidat més bocamoll i excèntric de les darreres dècades s'imposava als comicis i, amb la mà sobre dues bíblies, una de Lincoln i una de la seva mare, jurava el càrrec de President de la 1a potència econòmica mundial.

Ara sí, Trump ja és aquí per quedar-s'hi, com a mínim, durant 4 anys que seran llargs per tothom. Després de mesos d'especulacions, donem oficialment el tret de sortida a l'era Trump. Les paraules del ja president, com no podia ser de cap altre manera, ha sigut en la línia del seu discurs que l'ha catapultat a la Casa Blanca: Populisme, nacionalisme extrem i proteccionisme nord-americà.

Caldrà seguir amb molta atenció com Trump entoma les seves principals promeses electorals, és a dir, com farà que Amèrica torni a ser aquella gran nació. Haurem de veure com fa créixer l'ocupació els salaris, si derogarà l'ObamaCare, quines passes seguirà en política internacional (Relació amb la Xina, conflicte araboisraelià, guerra de Síria, ...) i, sobretot, què passarà amb el famós mur a la frontera sud, és a dir, amb Mèxic. Permeteu-me que recordi que aquest mur ja existeix, només haurem de restar expectants si Trump decideix reforçar-lo.

Comença el mandat del President més impopular dels EUA, el d'un magnat multimilionari que un dia es llevà amb el caprici de dirigir i comandar el seu país. La història el jutjarà, i nosaltres també, però primer haurem de veure com afronta tots aquests problemes i si és tant milhomes com diu als seus discursos. Comencen les travesses!

dilluns, 2 de gener de 2017

Lideratge agafat amb pinces

El 2016 ja és història, però aquests dies encara seguim els resultats que van quedar pendents fins l'últim minut abans de tancar l'excercici anterior.

Podriem aplicar-ho al camp de la televisió. Aquest matí hem conegut les dades d'audiència de les campanades (el moment televisiu de l'any) i els resultats globals de l'any anterior. Un dels titulars més destacats era aquest: TV3 lidera per 7è any consecutiu.

Ben certa és aquesta dada. El principal canal de la televisió pública catalana ha tancat el 2016 sent el més seguit per l'audiència, i ho fa per 7ena vegada consecutiva, fet que cap canal a Catalunya havia aconseguit fins ara. El motiu de celebració seria total si no fos pel resultat: 11,4% i avantatge mínim sobre Telecinco (11,3%)

Tal com es pot veure en aquetst gràfic que l'Àlex Gutiérrez ha elaborat pel Diari ARA (vegeu crònica), l'audiència de TV3 no ha fet més que patir una caiguda sostinguda. Aquest darrer any, sense anar més lluny, el share ha caigut 1,4% punts respecte el 2015, és a dir, un 8% menys d'espectadors. Diversos programes no han acabat de trobar un lloc estable a la graella i això ha suposat una important sagnia de punts d'audiència al llarg de tot l'excercici. El canal, a més, té massa depedència d'espais com els Telenotícies, Merlí, Polònia, Crackòvia. APM?, Zona Zàping i les transmissions dels partits del Barça, que sempre otorguen bones xifres d'audiència.

La fragmentació de l'audiència amb centenars de canals i la creació de múltiples plataformes per consumir televisió on line és una justificació a la baixada generalitzada de les audiències televisives, però tampoc ha de l'excusa per una temporada no massa bona. Especialment a l'estiu, on els programadors van marxar de vacances i van deixar la cadena només amb refregits. El resultat fou desastrós. 3 mesos de lideratge perdut, quedant darrere de Telecinco i Antena 3 i arribant a baixar del 10% el mes d'agost (9,4%, mínim mensual històric).

Els directius de la cadena haurien de replantejar diversos aspectes de la graella. No pot ser que TV3 abaixi la persiana a les 23:30h de la nit. Caldria intentar cercar un programa de late night on s'hi convinés humor amb actualitat. També caldria programar nova ficció i anar pensant què fem amb els clàssics per no cremar-los excecivament.

En aquest debat tampoc podem deixar de banda la resta de canals de Televisió de Catalunya. Cal actualitzar el Super3 i posar-lo al dia en programació infantil, tornar el 33 a l'emissió les 24 hores i que torni a ser el canal cultural en català de referència; fer de l'Esport3 un autèntic canal esportiu que aposti per l'esport d'aquí i massiu com el ciclisme, l'atletisme, ... I recuperar el 3XL. Amb el seu tancament, TVC va deixar orfes milers de joves catalans sense una programació juvenil atractiva en la seva llengua. Aquesta franja és la més difícil, ja que tots els joves han emigrat a d'altres cadenes en castellà i fer que tornin serà, si més, complicat.

Igualment, però, no podem defugir del debat pressupostari. La CCMA ha patit autèntiques destralades aquests anys (30% menys de pressupost) i el fet que TV3 sigui líder és gairebé una proesa. La Generalitat hauria de consienciar-se d'una vegada per totes que TVC i Catalunya Ràdio són elements de cohesió pel país i divulgació de la llengua totalment imprescindibles. Sense aquests mitjans, el país no seria com el coneixem ni de bon tros.

Celebro que TV3 lideri l'audiència a Catalunya durant 7 anys seguits, però no puc mirar cap a una altra banda quan veig que només guanya la competència amb una dècima, perquè alguna cosa passa. Espero que aquest any serveixi per consolidar i eixamplar aquest lideratge, i crec que els professionals de Televisió de Catalunya saben com fer-ho.

dissabte, 31 de desembre de 2016

Rumb decidit a un RUI incert

Com és habitual, mai perdo l'ocasió d'escoltar l'al·locució del President de la Generalitat per Cap d'any, moment de fer balanç i marcar les línies dels propòsits pels nous mesos que s'atancen.

Aquest any, però, una qüestió tan simple com el fet de ser a Londres durant l'emissió del missatge no em va permetre seguir-lo per televisió, com hagués volgut. Afortunadament, l'aplicació de TV3 es va comportar i em va deixar seguir el primer missatge de Cap d'any de Carles Puigdemont com a cap de l'Executiu. Aquí en va la valoració:

Al missatge vam veure un President d'allò més que decidit per fer el RUI aquest 2017: L'any que ve serà, doncs, clau per al futur d'aquest país perquè els catalans i les catalanes decidirem lliurement el nostre futur en un referèndum legal i vinculant. Això mateix digué Artur Mas sobre el 9-N, i miri com va acabar...

La nul·la voluntat de diàleg del govern espanyol, encara que ara facin veure que sí, no permetrà la cel·lebració d'un referèndum vinculant, President. Bé, si proclamessim la República abans si que podria ser vinculant!

Mai negaré que aquest procés ha d'acabar allà on va començar: A les urnes, però seguint el programa de Junts pel Sí, és a dir, referèdum sobre la constitució catalana el juny de 2017 i proclamació de la República. El RUI no apareixia al full de ruta, i tant el govern com els partits com la societat civil independentista se l'han empassat de ple.

Tampoc fan gaires esforços per parlar sobre com serà el referèndum. Sobre quines lleis es regirà? Què farem quan el tombi el TC? Reutilitzarem les urnes del 9-N? Ningú respon a aquestes preguntes. De fet, per no saber no sabem ni quan es farà. El govern i la CUP apunten cap a la segona quinzena de setembre, mentre que els comuns (no massa entusiastes) no volen marcar terminis.

No dic que l'executiu català no parli d'independència (després del brutal zasca del vicepresident Junqueras a Xavier Rius), però tampoc podem negar que el full de ruta s'ha canviat de dalt a baix i que poc s'hi assembla al del 27-S. Amb quin objetiu, President? Per acostar-se als comuns, que han demostrat per activa i per passiva que no tenen cap interès en l'organització de cap referèndum?

No sé com acabarà tot això del RUI, però no en tinc masses esperances. Tan de bo m'equivoqui realment pugui ser vinculant. Això no serà motiu, però, per deixar de criticar el fet que el goverm s'ha saltat de ple el mandat sorgit de les darreres eleccions plebiscitàries.

Per acabar, destacarem el seguiment del missatge: 269.000 catalans, un 12,1% de quota de pantalla, el van seguir per Televisió de Catalunya. Aquí en teniu la transcripció i el vídeo. Salut i república pel 2017!
         
           

dilluns, 19 de desembre de 2016

El català és garrepa, però no insolidari

Catalunya és un país petit, cert, però això no li impedeix ser un gran país amb una gent encara més extraordinària. Hem demostrat gran capacitat de mobilització per tota mena d'actes. Polítics, però també solidaris.

La gran mostra fou una nova edició de La Marató de TV3, el programa televisiu solidari més gran i amb més recaptació per habitant del món. Enguany arribava a la 25ena edició amb una gran salut de ferro: Èxit de vendes del disc del programa (com cada any) i més de 3.000 activitats solidàries repartides per tot el país. 

En realitat, La Marató és això, més que un simple programa de televisió. La Marató és sinònim de mobilitzar tot un país per ajudar aquelles persones que més ho necessiten (aquesta edició, dedicada als ictus). La Marató és capaç de què tot un poble balli un flaishmob. La Marató també uneix fraternalment la societat catalana, ja que els colors polítics desapareixen i fan que persones oposades sumin esforços entre ells per fer pujar el marcador final. 

Malgrat tot, cada any hi ha gent que vol trobar-hi els 3 peus al gat i critica el projecte sense coneixement amb l'únic afany d'aconseguir repercusió a les xarxes. És el cas de l'Albano Dante-Fachín (diputat de Catalunya Sí que es Pot) i Xavier Rius (director de l'E-notícies), que volen negar l'èxit del programa inventant difamacions com que La Marató és un rentat de cara al frau o que serveix per fer créixer el sentiment independentista. Aquests personatges haurien de filar a l'hora de parlar de La Marató i tota la gent que fa la possible, deixant-se la pell de forma altruïsta per una molt bona causa. Arguments propis de nen malcriat que demostren odi i ignorància cap un dels projectes catalans més reconeguts a nivell mundial.

I les xifres ens avalen: En un dia, més de 3.000 activiats, 2.358.000 espectadors que van connectar en algun moment o altre amb el programa i 8.490.607 euros recaptats en un sol dia. Quantitats mastodòntiques que posen de relleu que La Marató traspassa les fronteres dels mitjans públics.

Encara podeu seguir trucant al 905 11 50 50 per fer el vostre donatiu a La Marató. Els fons que destinem a la investigació i a la recerca sempre seran insuficients. Pels voluntaris i per qui pugui patir una malaltia d'aquestes, truca. Tots ho agraïrem

Podem acabar escoltant el tema No et rendeixis, d'en Ramon Mirabet i la Paula Valls. Ha esdevingut la banda sonora de l'anunci d'aquest any i el tema principal del disc. Posa la pell de gallina:

dijous, 15 de desembre de 2016

Expulsió mai serà sinònim de silenci

Ja han passat unes quantes hores d'ençà el mogut ple municipal d'ahir, així que és el moment perfecte per fer una reflexió sobre el viscut ahir a la Casa de la Vila.

Abans, però, situem-nos: El ple ordinari de desembre de l'Ajuntament del Prat tenia dos punts ben calents, projecte executiu de l'Artesà i pressupostos pel 2017. La plataforma No a l'enderroc! Salvem l'Artesà! va decidir moure tots els efectius possibles per fer-nos sentir al ple, ja que l'Ajuntament no ens ha escoltat de cap manera.

Després d'una sorollosa concentració a la Plaça de la Vila, vam pujar al Saló de Plens. N'érem una seixantena com a mínim. Tan bon punt començà a parlar l'alcalde, es desplegaren els domassos, sonaren els xiulets amb estridència i, fins i tot, un megàfon amenitzava el diàleg de sords entre l'alcalde i els assistents corejant: ¡Oé oé oé oé! ¡El Prat Blaugrana! ¡El Prat Blaugrana! (un equip de futbol de la ciutat).

En veure com la cosa no avançava, el ple fou suspès i hagué junta de portaveus per decidir si es feia o no a porta tancada. Després d'una hora llarga, l'alcalde intenta parlar però no li és permès. Així que decideix suspendre el ple novament. En aquest nou recés, arriben  els efectius de la Policia Local demanant tranquil·litat i el lliure excercici democràtric del servei públic municipal. Finalment, davant la nostra negativa a abandonar la sala, som desallotjats del saló de plens per la policia. Alguns, fins i tot, a la força. Semblava que fossim violents armats amb l'única voluntat de cremar la casa que, se suposa, és de tots els pratencs, però que ens queda força clar que és i serà Can Tejemaneje.

Doncs bé, amb tothom a fora i a porta tancada (i dues hores tard), els vots favorables d'ICV-EUiA i PSC (equip de govern), juntament amb els de C's i el PP, i els vots contraris de Guanyem, Se Puede i els dos no adscrits a altes hores de la matinada permeten que el projecte de l'Artesà prosperi. Sense consensuar res amb ningú i de forma absolutament despòtica, aquest ajuntament es carrega el poc patrimoni que tenim, alhora que volen que El Prat sembli un poble fundat el 1982, any en què començà el llarg regnat de Tejedor I, tsar del poble per a la desgràcia de tots.

També vull posar el focus damunt l'actitud de diversos representats d'ICV ahir al ple, regidors i militants. Fou vergonyós veure com el senyor Rafael Duarte, tinent d'alcalde, ameçava menbres de la plataforma i ens titllava, juntament amb ERC i el PDECat, d'antidemocràtics. Com ja li he dit al Twitter, és pur cinisme anar de progressista quan s'envia la Policia Local a desallotjar uns manifestants pacífics que protesten contra el seu despostime il·lustrat. A més, no puc trobar qualificatiu al fet que ens titlli d'antidemocràtics quan són vostès qui han passat olímpicament dels ciutadans i han actuat de forma absolutament unilateral. Crec que és digne d'estudi el seu cas.

Sabem que el govern seguirà fins al final amb aquest projecte, però els veïns seguirem dempeus per protestar contra aquesta aberració sense suport ciutadà. Ens podran fer fora de tots els plens i aconseguiran callar-nos (més del que estem) als mitjans de comunicació municipals, però mai aconseguiran que la lluita veïnal cessi. Vostès erren i ho saben. Serem el seu pitjor corcó, regidors de l'equip de govern.

I per acabar, vull enviar des d'aquí una fortíssima mostra d'estima i afecte pel Jordi Ibern i la Núria Sanahuja (regidors d'ERC) i la Imma Llopis (regidora de CDC/PDECat) per abandonar el ple tan bon punt es va desallotjar. Això sí que són regidors que saben estar al costat del poble. Gràcies pel vostre petit però enorme gest! Agraïr també a la Sandra Daza (Se Puede El Prat) i la Cristina Simon (Guanyem El Prat) el seu vot contrari.

Aquí podeu recuperar la transmissió sencera del ple  i les diferents cròniques informatives realitzades pels mitjans de comunicicació presents ahir: El Prat TV, Esplugues TV, TV3, El Prat al Día, Periòdic DeltaLa Riuada-La DirectaLa Vanguardia, El Punt Avui i l'ABC:
Transmissió del ple SENCER


dilluns, 12 de desembre de 2016

Errar a l'hora d'apuntar l'objectiu

Els estira-i-arronsa entre la CUP i Junts pel Sí han esdevingut la tònica habitual d'aquesta curta legislatura. L'enèssima polèmica que enfronta el partit anticapitalista amb la coalició independentista ha estat la detenció de 3 dels 5 acusats per cremar fotografies de Felip VI i fulls de la Constitució de 1978 al Born de Barcelona, un cop llegit un parlament i acabada la marxa que havia convocat l'esquerra independenstista la passada Diada.

La polèmica no és la detenció en sí, sinó qui l'ha realitzat. Sí, l'han dut a terme els Mossos d'Esquadra, igual que va passar a Berga. Els motius, a més, són els mateixos, ja que els acusats van negar-s'hi a declarar a l'Audiència Nacional. La policia catalana els durà a la caserna de la Guàrdia Civil de Sant Andreu de la Barca i, dimarts a les 9 del matí, declararan davant del jutge Fernando Andreu.

Un cop poduïts els fets, bona part de la plana major de la CUP ha sortit apuntant un sol objectiu: El conseller Jordi Jané. L'acusen de botiflerautonimista i estar al servei de la policia i la justícia espanyola, que actuen contra el procés. És més, la regidora de Barcelona Maria José Lecha ja n'ha demanat la dimissió i/o el cessament del titular d'Interior.

Una cosa ha de quedar prou clara, i és que no podem barrejar naps i cols. No puc negar que la detenció dels acusats per part dels Mossos no és gens estètica i pot generar certes contradiccions per part d'alguns dirigents del govern i de Junts pel Sí, però tampoc podem situar els funcionaris de la Generalitat al centre d'un debat purament polític. No podem posar en dubte el pa de cada dia dels treballadors públics per afers que afecten els partits i els seus posicionaments.

La CUP, a més, defuig del centre del debat quan apunta indiscriminadament a Interior, i és l'atemptat a la llibertat d'expressió. És completament anacrònic intentar jutjar algú per la crema d'una fotografia i/o una bandera. No ho defenso, però crec que entra dins del marc de la lliure i legítima opinió de cadascú.

Al procés encara li queden camins per recórrer, i aquesta no serà la única polèmica semblant a l'avui que veurem. Encara queden d'altres encausats: Carme Forcadell, Joan Coma, Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs. Esperem que no siguin detinguts per defensar una ideologia legítima, més enllà del debat sobre qui procedeix a la detenció. I si aquest darrer aspecte és inevitable, esperem que ni els Mossos ni Interior siguin al centre de l'huracà.

Aquí podeu recuperar la reacció de la CUP a la detenció dels encausats. 7 diputats de la formació han estripat fotografies del rei Felip VI a la sala de premsa del Parlament de Catalunya:

dissabte, 10 de desembre de 2016

Saltar-se (o desconèixer) les lleis del periodisme

En aquest bloc he parlat molts cops de la decadència del periodisme, però, desgraciadament, sembla ser que aquesta professió mai veu un final a un pou sense fi pel qual va caient en picat.

Un exemple que m'afecta de prop fou el passat 25 de novembre, quan El programa de Ana Rosa de Telecinco va emetre un reportatge sobre el barri de Sant Cosme.

La cadena de Fuencarral, que ens té acostumats a xous completament buits de contingut i a un ''periodisme'' superficial i groc, no va decebre i va complir amb totes aquestes característiques amb un reportatge completament esbiaixat i manipulat sobre Sant Cosme, uno de los barrios más peligrosos de España. Cal començar preguntant-se com van arribar al barri si ni tant sols saben situar El Prat al mapa, ja que senyala una pista de l'aeroport, no el nucli urbà.

Un cop al barri, les imatges foren d'un indret on no hi regna la llei sinó el desgovern absolut. Carros de supermercat amb galls tirats pel terra, guerra entre clans, amenaces de mort als periodistes i molta por entre els veïns, tot això acompanyat d'una música terrorífica de fons. Per rematar el reportatge, gràfic per situar on s'hi troben els dos clans (sólo les separan dos calles) i entrevista al clan de los Echepares, assegurant que hay que cortar cabezas, manos y orejas por faltar a la ley gitana. 

La imatge que s'hi mostra és el resultat d'una mala estigmatització i un desconeixement total del barri. No podem negar que Sant Cosme fou un focus conflictiu els anys 80 i 90, cert, però avui en dia és un barri tranquil i obert a tothom, especialment gràcies a les associacions que, des de fa molts anys, treballen per acostar el barri i els seus ciutadans a tothom (és a dir, que no sembli un gheto). Tota la feina de tants i tants anys queda absolutament tacada per uns brètols amb càmera i micròfon.

El més greu, però, és que l'Ajuntament del Prat segueixi mostrant-se passiva davant aquest escàndol. Hauria d'interposar una demanda a Mediaset España, Ana Rosa Quintana i Miquel Valls (qui signa la crònica) per danys i prejudicis al barri i, de retruc, a tot el municipi. Sembla que al consistori ja li vagi bé aquesta situació.

Convido a tothom a fer un passeig pel barri i veurà com no hi té res a veure amb el que s'hi mostra. Sant Cosme ha canviat. El passat és passat, però toca mirar al futur. Crec que tots mereixem una segona oportunitat. No entenc perquè no la podria tenir aquest barri.

Reportatge de Telecinco 

divendres, 9 de desembre de 2016

La marmota del dret a decidir

Després de la multitudinària manifestació de la Diada del 2012, bona part dels partits catalans es mobilitzaren a favor de l'organització d'un referèndum d'autodeterminació que permetés als catalans decidir si Catalunya hauria de ser un Estat independent o seguir formant part de l'actual marc autonòmic espanyol.

És aquest el moment en què es crea el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, presidit per l'expresident del Parlament per UDC Joan Rigol. Govern, municipis, partits, societat civil i sindicats, entre d'altres, impulsen aquesta gran taula per fer costat al dret a decidir i la celebació de la consulta, després procés participatiu, del 9-N.

Dos anys després, el Govern ha decidit rescatar del fons d'armari aquesta macrotaula amb poc caràcter decisori però molt de simbòlic per posar en marxa el RUI que celebrarem el setembre de l'any vinent. Puigdemont ja ha convocat tots els sectors per una reunió el proper 23 de desembre, just després del debat de pressupostos.

Sóc partidari a què el procés acabi on va començar, és a dir, a les urnes. Ara bé, alhora també considero d'allò més que passada la pantalla del dret a decidir. Després del 9-N i el 27-S (la culminació legal del 9-N), els catalans ja hem passat prous cops per les urnes i hem expressat clarament el que volem: En 18 mesos, independència. El full de ruta de Junts pel Sí en cap cas parla del RUI.

No veig amb bons ulls la celebració d'un RUI ja que seria un escenari calcat al del 9-N: Procés participatiu, imputacions i eleccions plebiscitàries de nou. Aquest és l'escenari que volem? Tornar al punt de partida? Vaja, abans que això, compro l'utopia del referèndum pactat amb l'estat d'En Comú Podem!

Ens van prometre 18 mesos de preparació de les estructures d'estat i, el juny del 2017, referèndum sobre la constitució catalana i DUI. El més greu, però, és que ERC i el PDECat hagin sigut tan dòcils a una demanda de la CUP que no ve de la societat civil. Som molts els que considerem que el govern Puigdemont-Junqueras segueix collat per l'Anna Gabriel i observem com la legislatura penja d'un fil a base de xantatges constants (pressupostos, referèndum, ...)

No dubto que les bases dels partits independentistes es creguin d'allò més el procés, però sembla que els seus líders (Puigdemont, Junqueras i Gabriel) no ho siguin d'independentistes, sinó procesistes. No podem allargar el procés com un xiclet, ja que la gent comença a sentir un cert desgast. Si no reaccionem a temps, complim el mandat expressat a les urnes i acabem ja amb aquesta agonia, la gent perdrà la confiança en els polítics i, sobretot, en el projecte; i això sí que ho pagarem molt car.

Sembla que haguem oblidat les proclames que els líders de Junts pel Sí dèien la nit del 27-S:

dilluns, 5 de desembre de 2016

Un projecte cada cop més aflebit

Després de l'auge del feixisme i el final de la II Guerra Mundial, a Europa hi havia certes persones amb la voluntat d'unir els països del vell continent i acabar amb les disputes que tant sovint enfrontaven nacions veïnes però enemigues.

Quan falta poc pel 60è aniversari del Tractat de Roma, aquells valors que convertien la Unió Europea en un projecte envejable arreu del món cauen per tot arreu. La defensa dels drets humans s'ha substituït pel proteccionisme i els valors democràtics es canvien per duresa i populisme,

Aquest cap de setmana, Europa n'ha rebut una de freda i una de calenta. A Brussel·les respiraven tranquils després de veure com Alexander Van der Beller s'imposava a Norbert Hofer a Àustria, després d'un procés electoral impugnat a principis d'aquest any per irregularitats. Tot i que la presidència de la República Federal d'Àustria és un càrrec purament representatiu, hagués suposat un cop fort si Hofer s'hagués imposat, tal com indicaven les enquestes (novament han fallat).

Però des d'Itàlia arribava la mala cara de la jornada després de veure com Matteo Renzi ha perdut amb contundència el referèndu sobre la reforma de la Constitució. Els italians han dit un ''NO'' com una casa de pagès al projecte de Renzi i ell ha anunciat que plega. Aquest resultat dóna ales als populistes de la Lliga 5 Estrelles i a l'extrema dreta de La Lliga Nord. Poca broma, que d'aquí no massa podriem parlar del Brexit a la italiana.

A Àustria han salvat els mobles, però el ''NO'' d'Itàlia i el Brexit posen contra les cordes el projecte europeu. Cal recordar també que el 40% de ciutadans del país del Füher votaren l'extrema dreta. I a França el Front Nacional no para de créixer, ... Sens dubte, cal una reconsideració del projecte europeu per fer-lo atractiu als seus ciutadans. Si no, seguirem veient com aquests partits pugen i pugen i, d'aquí no massa, controlaran les cancelleries més importants d'Europa. No podrem dir que no estavem avisats.

dissabte, 26 de novembre de 2016

Feminització (i banalització) de la pobresa

El 25 de novembre és el dia internacional contra la violència a les Dones. Sí, malgrat viure al segle XXI, encara tenim molta feina per fer per erradicar aquesta xacra que mata un important nombre de dones cada any, per això desitjo deixar de celebrar aquest dia quan abans, millor.

Per mostrar el meu rebuig al masclisme, vaig acostar-m'hi a l'acte que l'Ajuntament del Prat havia organitzat a la Plaça de la Vila, amb actuacions musicals, lectura del manifest i al·locució de la regidora d'Igualtat, Joventut i Solidaritat, Anna Martín Cuello, d'ICV-EUiA.

No hi feia massa cas al que deia, fins que la meva consciència connectà i per les meves oïdes hi entraren les següents paraules: FEMINITZACIÓ DE LA POBRESA. Després d'allò, vaig sentir ràbia, impotència i vaig acabar amb els ulls plorosos, ja que no donava crèdit al que acabava de sentir (de fet, aquesta nit gairebé no dormo).

Dispensin, però això no és ser feminista, directament és no veure tres en burro. Com pot ser que un país com el nostre, amb el 30% de la població sota el llindar de la pobresa, fem disticions entre homes i dones en coses tan serioses? Només les dones passen dificultats a l'hora d'accedir als serveis bàsics? Només les dones passen fam i fred? Tal com ho pronunciava ahir la regidora, semblava que tots els homes vivim en xalets apartats del poble, amb piscina i minyona interna, mentre la dona lluitadora ha viure en condicions tant lamentables com la desgraciadament traspassada Àvia de Reus. Segons ella, no veurà cap home viure en aquelles condicions.

Vaig sentir vergonya i fàstic en veure com aquesta alarmant banalització de la pobresa és una bandera onejada des d'una institució com l'Ajuntament del Prat i aplaudida des de diferents sectors, però això fou la culminació d'un acte que començà amb una demanda de fer una foto d'homes per la igualtat. Aquell tio que no aparegués a la foto era un masclista violador. 

Em fa pena veure com es menysté així el moviment feminista. La pobresa no és una lluita de gèneres, sinó de classes. I això no afavoreix en absolut a qui reclama acabar amb la xacra del masclisme, com aquella dona que denuncia que juguem un partidet de futbol de costellada perquè és un esport d'homes. Deu viure ancorada al s. XVIII i no sap que, fins i tot, hi ha una lliga de futbol femení. 

Sempre formaré part del bàndol que aposta per la igualtat entre sexes i en contra de la violència de gènere, però no formaré part d'actes on l'únic propòsit que tenen és demonitzar tots aquells humans que tenen penis. I si per elles sóc un masclista, missògen i heteropatriarcal, ho seré. El final de la xacra masclista hauria de venir acompanyada d'un bon coneixement sobre el feminisme, no una vulgar banalització del seu discurs.

Crònica d'El Prat TV

dilluns, 12 de setembre de 2016

El cor català mai s'atura

Encara dura la ressaca de la Diada d'ahir. Per cinquè cop consecutiu, els catalans varem omplir els carrers per reivindicar una premisa troncal per seguir sent catalans: La independència.

Amb un format diferent al d'altres anys, els carrers de Barcelona es van omplir de gent amb estelades i el punt que simbolitza que estem ''a punt'', però també es va fer als carrers de Tarragona, Lleida, Salt i Berga, en una manifestació desentralitzada pel territori. 

Amb una nodrida representació institucional (President de la Generalitat, Presidenta del Parlament, consellers del govern, alcadessa de Barcelona, ...) va quedar clara una cosa: Les institucions estan al costat del país i el país al costat de les institucions. Tot i l'assistència, ni Colau, ni Domènech ni Fachín s'hi van trobar gaire còmodes. Van tenir la gran oportunitat de comprovar in situ que la gent passa de referèndums impossibles i que el clam d'ahir era clar i directe: IN-INDE-INDEPENDÈNCIA.

Imitant el que va passar a la Via Catalana, el repic de les campanes de la Seu Vella de Lleida va marcar el punt de les 17:14h, l'hora trascendental de l'acte d'ahir. 

I, com cada any, ball de xifres. Segons les Guàrdies Urbanes de Barcelona, Tarragona, Lleida, Berga i Salt: 800.000 persones. Segons els organitzadors: 1.000.000. I segons SCC: 292.000. Com a consol, sempre ens quedarà l'assitència als actes de C's, PP i extrema dreta: 723.

És igual el ball de xifres. El que compta és que les ciutats on es van organitzar les manifestacions estaven plenes a vessar amb milers de persones vingudes d'arreu amb un sentiment comú (cadascú amb els seus matisos). Pocs països al món aconsegueixen reunïr tanta gent de forma seguida durant tants anys.

Tenim una majoria social i parlamentària suficient per culminar el procés, i ho volem fer aviat. Crec que he fet escoltar prou fort el nostre clam, per tant, reclamem una resposta tant clara com la nostra. És el mínim que podem desitjar. 

Ja per cloure aquest escrit, vull dir que ha estat un autèntic orgull poder formar part d'aquest èxit aclapador des del tram 39, a Barcelona. Igual que nosaltres som fills i néts de les grans manifestacions que es féren després del franquisme (mon pare assistí a la del 77) i ho recordem amb orgull, els nostres fills i néts recordaran amb orgull aquestes manifestacions i com es va proclamar una república amb una guerra bruta però sense la necessitat de les armes.

dijous, 8 de setembre de 2016

Repasseu els llibres, siusplau

El proper dijous 9 de setembre, a Sant Boi, hi tindrà lloc un acte commemoratiu sobre la manifestació de la Diada de l'any 1976, aquella en la qual Jordi Carbonell pronuncià la seva frase estrella: Que la prudència no ens faci traïdors. 40 anys després, el senyor Carbonell ja no hi és entre nosaltres, i sembla que alguns assistens d'aquell acte tampoc hi seran aquest cop.

L'efemèride l'organitzen Esquerra Republicana, la CUP i Podem. Ep, un moment, falta algú dels qui hi van participar a l'acte original. Qui deu ser? Ah sí! Els convergents!

La llavors Convergència Democràtica, amb la representació de Miquel Roca, fou present en aquell acte. De fet, Roca feu un parlament a tots els assistents. Aquest cop, però, sembla que el partit que ell representava (o el succedani) no el trobaran. Per què?

Segons el secretari general de Podem a Catalunya, Albano Dante-Fachín, en declaracions a Els Matins de TV3, no hi són convidats perquè són un partit de dretes, i l'acte està enfocat als partits d'esquerres. Després d'escoltar això, la meva memòria va rescatar inmediatament aquella presentadora d'un popular concurs telefònic del difunt Canal Català que, farta de la ignorància de la gent, esclatava a cridar com una boja: ¡Por dios, hagan el favor de repasar los libros de la EGB!

Això és, sens dubte, el que li cal al senyor Fachín: Repassar els llibres d'història. El senyor Fachín va demostrar a la televisió pública la manifesta ignorància que impera a les files de Podem sobre la lluita antifranquista d'aquest país. No seré jo qui defensi CDC, però el senyor Fachín hauria de saber que la lluita contra el franquisme d'aquest país la varen dur a terme les classes treballadores i els nacionalistes. 

Sí, mal que li pesi, els convergents també van ser tancats a la presó per acabar amb la llibertat i el final de la dictadura. És més, com ja he esmenat, ells també hi varen participar.

Sobta, doncs, que els mateixos que es queixen a tota hora de ser exclosos pels independentistes i reclamen tornar a la majoria del 80%, ara excloguin un partit antifranquista perquè és de dretes. Jo mateix he assistit a actes organitzats per ERC i Demòcrates de Catalunya (l'escissió d'Unió) per commemomar les víctimes del franquisme. Ni la lluita antifranquista ni la independència de Catalunya n'entén d'esquerres o dretes, tot suma pel mateix objectiu. Penós i patètic l'infantilisme de Podem. És trist veure com aquells que es fan dir exclosos siguin alhora els més excloents. Forma part de la secta endogàmica en la que s'ha convertit l'univers dels comuns.

dijous, 1 de setembre de 2016

La fartada dels déus castellers

Per a qualsevol casteller, veterà o novell, Sant Fèlix és sinònim d'excel·lència castellera. La diada que cada 30 d'agost se celebra a la mítica Plaça de la Vila de Vilafranca del Penedès, la més castellera, en el marc de la Festa Major de la ciutat, la més típica; és el perfecte aparador per mostrar el talent, l'esforç i el savoir faire de les colles més selectes del país.

Els convidats éren els mateixos de l'any passat, i novament éren convidats excepcionals: Minyons de Terrassa, Colla Vella dels Xiquets de Valls i Colla Joves dels Xiquests de Valls, acompanyats dels amfitrions, els Castellers de Vilafranca.

Fins fa poc, Sant Fèlix era la diada perfecte per estrenar grans castells, especialment el 3 de 10 amb folre i manilles. Aquest any, Vilafranca i Colla Vella ja l'havíen dut a plaça (2 per part dels Verds; Vilanova i L'Arboç; i una els rosats; al Firagost de Valls). Les mirades, doncs, se centraven en el 4 de 10 amb folre i manilles, el colós castellers que, de moment, només els Minyons de Terrassa han aconseguit descarregar.

Analitzem la diada colla per colla, i començarem pels encarregats d'obrir plaça: Els Minyons de Terrassa. Els egarencs, repetint la èpica fita de l'any passat, van decidir obrir plaça amb el 3 de 10 amb folre i manilles, el primer de la temporada. El castell, tot i la tremolor, va pujar decidit i l'enxaneta féu l'aleta. Durant la descarregada, amb la sortida del pis de dosos, els quarts no vàren poder aturar les constants revincades i el castell quedà carregat. 
A la 2a ronda, van decidir tirar un 5 de 9 amb folre, castell que encara no havíen dut a plaça aquesta temporada i que dominen força. Castell descarregat només amb algun petit problema durant la sortida de la canalla. 
A la 3a ronda, un còmode 2 de 9 amb folre i manilles va servir pels malves per redreçar una diada que no havia començat com ells volien. 
Com a cirereta del pastís, un espadat de 7 amb folre.

La següent colla en actuar era la Colla Vella. Els rosats han mantingut un pols molt intens amb els Verds durant tot aquest tram de temporada, i aquesta era la diada per demostrar qui vol liderar el món casteller. A la 1a ronda, 3 de 10 amb folre i manilles decarregat. El castell l'han suat més durant la carregada, però ha mostrat una gran solvència durant la descarregada.
A la 2a ronda era l'hora d'atacar el 4 de 9 net, el castell total. Els vallencs l'han plantat de forma extraordinària, tant a la carregada com a la descarregada, fet que ha provocat una gran ovació per part de la plaça. 
Enduts per l'eufòria, els de Manel Urbano van atrevir-s'hi amb el 4 de 10 amb folre i manilles, però la construcció s'esfondrà amb els quints col·locats, sense sonar gralles. No quedà ni en intent.
A la ronda de repetició, i sense cap mena de dificultat, els rosats descarregaren un 4 de 9 amb folre i pilar (nomenclatura vallenca a l'hora d'anomenar l'agulla) que tenen més que après.
Per tancar l'exhibició, un Pilar de 8 amb folre i manilles amb el dubte si quedà carregat. La caiguda fou destacable.

La Colla Joves, nogensmenys, volia reivindicar-se, i caram com ho va fer. Va començar l'actuació amb un treballat però ben executat 2 de 9 amb folre i manilles, el 6è de la seva història.
A la 2a ronda, els vermells van apostar pel 4 de 9 net, castell que no carreguen des de Santa Úrsula de 2014. Va pujar amb problemes, però els vallencs van carregar la construcció, demostrant que la Joves sempre hi és, disposada a fotre un cop de puny quan ningú s'ho espera.
A la 3a ronda, i no prou comformes encara, tiraren un 5 de 9 amb folre. La pujada fou correcte, però els pisos superiors, especialment el de sisens, perdien la mida. L'ovació de la plaça després de les dues aletes ha esperonat els diables vermells per defensar una estructura tocada, que s'ha saldat amb la super catedral descarregada.
Per acabar l'actuació, la Joves tirà un Pilar de 5.

I, malgrat ser els últims, els Castellers de Vilafranca van tornar a demostrar que poden mantenir l'hegemonia que fa tants anys que mantenen al món casteller. Presionats per Minyons i Vella, però seguint el guió previst, els de Toni Bach obriren plaça amb un 3 de 10 amb folre i manilles que només ha patit una mica durant la descarregada.
La 2a ronda era la més esperada, la del 4 de 10 amb folre i manilles. Amb un peu desmuntat, manilles i quarts no van saber trobar el seu encaix. Amb els dosos a l'alçada de quints, el castell s'ensorra.
Més van complicar-se les coses quan la canalla féu baixar un 3 de 9 amb folre i agulla, castell que, tot seguit, descarregaren amb solvència.
Tot seguit, els Verds decideixen jugar-s'ho tot amb el 4 de 10 amb folre i manilles. Aquest cop, amb els quarts un pèl oberts, les manilles han suportat millor el castell. La feblesa es notava més encara amb els dosos col·locats. Malgrat tot, la canalla pujà ràpid i féu possible la carregada in extremis, desfermant l'eufòria entre els vilafranquins.
Per arrodonir la diada, i apuntar-se la millor actuació de la jornada, van tancar plaça amb un tranquil espadat de 8 amb folre i manilles.

El nivell assolit els darrers anys ha permès que, temporada rere temporada, aconseguim veure extraordinàries diades com la de Sant Fèlix 2016. N'estic més que convençut que aquesta no serà la millor actuació de la història, ja que encara queden fites importants com Santa Tecla a Tarragona, Santa Úrsula a Valls, Sant Narcís a Girona, Tots Sants a Vilafranca i la diada dels Minyons de Terrassa, més el Concurs de Castells a la Tàrraco Arena; on, de ben segur, s'igualarà o superarà aquest nivell.

Els castellers en general només podem estar agraïts per actuacions com les d'ahir. Tots xalàrem amb l'execució d'aquests castells d'extrema dificultat, i vull mostrar l'orgull i l'honor de poder-la haver viscut al peu del canó. Diades com les d'ahir fan gran tot el món casteller. Podem estar agraïts als Castellers de Vilafranca, Minyons de Terrassa, Colla Vella i Colla Joves dels Xiquets de Valls per diades d'aquest calibre. Cada cop toquem més el cel amb la mà.


La fotografia que acompanya aquest article és un fotomontatge dels Capgrossos de Mataró, i el vídeo és un resum del Diari ARA

diumenge, 28 d’agost de 2016

Del noviatge amb Sánchez al casori amb Rajoy: La curta però intensa trajectòria de C's a la política espanyola

Darrerament, la política ens té acostumats a celebrar les seves jornades històriques en dies festius. El 28 d'agost del 2016, dia del concurs internacional de gossos d'atura a Castellar de n'Hug, quedarà marcat com el dia en què Mariano Rajoy i Albert Rivera signaren un acord d'investidura estèril amb l'objectiu de posar en marxa la XII legislatura de la recuperada democràcia espanyola.

Després de 8 dies de negociacions, Rivera ha fet definitivament el llit als socialistes i ha decidit convertir un amor d'estiu popular en una relació, a priori, sense gaire recorregut. Ja creia Rivera que la seva relació amb Sánchez duraria uns llargs 4 anys, però, en aquests casos, la mida sí importa, i els escons de PSOE i C's no donaven la talla. 

El líder taronja ha passat de demanar el vot positiu al PP per fer Sánchez president a implorar una abstenció al PSOE, mentre Rajoy demana compassió al PNB, partit apagat o fora de cobertura fins passades les eleccions basques del mes vinent, del qual el català no en vol ni sentir parlar. 

El pacte PP-C's és, però, fruit d'una entesa més que natural. Rivera es passeja pels platós televisius espanyols venent el seu producte com a nou i regenador, però els catalans sabem de sobres que el seu és un partit encara més escurat a la dreta que el propi PP (i goita que és força difícil). Si no, se'm fa difícil com justificar el fet pel qual el partit blau i el partit taronja fa més de 9 anys que comparteixen vot al Parlament de Catalunya. Poc sentit tenia, doncs, el pacte amb els socialistes, partit del qual era tant o més nacionalista que CiU i/o ERC.

Aquest és també un pacte d'estat. Un pacte per garantir la indisoluble unidad de la nación española, amb propostes tant singulars, però gens innovadores, com IMPOSAR el trilingüisme a les escoles catalanes. Sí, escric imposar en majúscules perquè em resulta curiós (no extrany) que els que duen anys i panys dient que el català s'imposa per damunt del castellà, ara ens vulguin imposar un model educatiu sens cap tipus de consens a Catalunya, ni escolar ni polític.

Tampoc deixa de resultar sorprenent que aquests partits signin un pacte anticorrupció. Què diria C's si CDC signés aquest pacte? Oi que no els hi resultaria creïble? Doncs això ens passa a la resta de mortals, que no entenem que la seva formació (també amb escàndols de corrupció) signi aquest acord amb el partit més corrupte de l'estat espanyol. És com si es volgués fer una masterclass de bona educació amb Belén Estevan, o de periodisme amb Eduardo Inda, Francisco Marhuenda o Xavier Rius (sí, el de l'E-Notícies).

I mentre es produeixen aquests moviments, Iglesias segueix creient en la formació d'un govern alternatiu amb PSOE, Unidos Podemos i nacionalistes. Pablo, els números no sumen perquè els independentistes catalans no ens deixarem vendre gat per llebre. Ja ho heu fet molts cops, això d'aixecar-nos la camisa. Jo de tu, començaria a preparar-me el paper d'opositor.

Hi ha acord, però és de curta volada si no aconsegueixen 6 escons que canviarien radicalment el panorama polític espanyol. El dia 30, el Congrés dels Diputats aixecarà el teló a aquest saiet i, llavors, veurem cap a on es dibuixa on escenari que, a priori, es presenta força divertit. I tal dia farà un any, alguns reien de Catalunya...